El pas de vianants

M’agrada conéixer i compartir opinions, per molt disparatades que puguin semblar. És per això que l’altra dia, aturat al carrer, vaig endegar una conversa amb un pas de vianants. M’explicava que se sentia ridícul, que ningú no li feia cas, que no trobava el seu lloc. “Estic aquí per evitar accidents, per ajudar la convivència”, em deia. I afegia, trist: “però, d’una banda, la majoria dels conductors no em fan cas, i, de l’altra, la major part dels vianants m’humilien creuant per un altre lloc. Uns m’ignoren i els altres m’eviten. I els que m’utilitzen, no tenen ni una paraula d’agraïment”. Li vaig dir que hi ha tardes que jo també soc un pas de vianants, amb l’agreujant que no m’agrada que em trepitgin. Em va abraçar amb els dos rectangles més propers a la vorera tot pensant que havia nascut una bonica amistat.
Ens vàrem intercanviar els telèfons amb la promesa de veure’ns un cop a la setmana per fer una cervesa. Ell m’ajudaria a creuar per la vida i jo, a canvi, li pintaria les ratlles blanques. Ja he comprat la brotxa i la pintura.

He sagnat

Avui m’han punxat. No m’he creuat amb cap vampir, ni cap Makinavaja m’ha sorprés al tombar una cantonada. Simplement, he passat la rutinària anàlisi de sang anual. No camino pel cantó salvatge de la vida, com Lou Reed o José María Aznar, de manera que només puc sagnar perquè una infermera em clavi la jeringa o perquè em talli amb un vidre en intentar penjar la cortina de la dutxa.
Però mentre mirava la jeringa no sé què m’ha passat. La imaginació, diuen, és poderosa. El cas és que el que veien els meus ulls era que la infermera m’injectava sang. Em donava més força, més energia. Més vida, potser. L’he donat les gràcies i he sortit al carrer com el Jabato, disposat a tot. En creuar la carretera he volgut provar les meves forces i el primer cotxe m’ha arrossegat una desena de metres. Així que al final m’he tirat tot el dia sagnant per culpa de la traidora avarícia que provoca no valorar ni el que som ni el que tenim.