EL QUADERN DEL MANEL

Contra els mercats, el vot

2011-11-18T09:49:00.000-08:00

A la seva obra “Después de la pasión política” (1999), el filòsof Josep Ramoneda alertava de l’aparició de la societat de la indiferència com a resultat de la liquidació de l’autonomia de la política per part de l’economia. Ramoneda constatava que el poder econòmic havia aconseguir que el poder polític concentrés tot el descrèdit i anunciava: “la democràcia necessita el retorn de la política si no vol diluir-se en el tecno-cosmpolitisme de la globalització con un terròs de sucre en el café”.

Una dècada després, els pitjors presagis s’han complert: la política està més sotmesa que mai als dictats del Déu economia i dels seus fills a la Terra, els mercats. La prova més sagnant és l’adéu de Berlusconi: el que no han pogut fer ni els jutges ni la ciutadania, ho han aconseguit els mercats. Més que mai hi ha la consciència de que els polítics no manen i que la democràcia és la successió dels uns i els altres en els governs mentre l’oligarquia econòmica i financera fa i desfà.

Contra això no es lluita amb més indiferència, sinó amb més compromís; contra el poder dels mercats, cal més política i més participació democràtica. La participació electoral és una manera (no l’única) de plantar-los cara i diumenge tenim l’oportunitat de fer-ho anant a votar. Si no fem sentir la nostra veu, els mercats continuaran parlant per nosaltres. Diumenge cada vot ha der ser un amplificador del missatge de l’escriptor francès Raymond Queneau: “El fi de la societat és el benestar dels homes i no el compliment inexorable de les lleis de l’economia”. (Publicat a El Far el 18 de novembre de 2011)

No ets tu, sóc jo

2011-07-19T12:58:00.000-07:00

De veritat que no és culpa teva. De debó que vals un imperi i tot en tu són virtuds. Qualsevol, en el meu lloc, estaria orgullòs de caminar pel present junts i junts dibuixar el futur. No ets tu, sóc jo, que no acabo d’estar bé. Hi ha moments que crec que sí, que he de fer un esforç i pensar en nosaltres, però acabo sempre pensant en mi. No em puc treure aquest barnís d’egoïsme. A estones penso que la nostra relació pot anar per altres vies, moments de lucidesa que s’evaporen quan cau la nit. Al matí següent, quan surto de casa, recobro la determinació de sempre, que no és cap altra que acabar amb tot això. Creue-me: no podem continuar. Així, no.
No podem continuar amb una salut i una educació públiques universals i gratuïtes com les que hem tingut fins ara. Ni amb un catàleg de drets i serveis com els que hem gaudit en aquests darrers anys. No pot ser. Ja et dic, no ets tu, sóc jo que em disfresso de deute grec, que parlo amb les expressions buides dels mercats, que gesticulo amb les mans plenes de promeses que no penso complir. Sóc jo que et vaig demanar que no et perfumessis amb l’aroma de les idees amb marca reconeguda,, tot esperant que t’embriagués la colònia barata i falsa que vénen els manteros de la gestió sense ideologia.
I, a sobre, t’he mirat el mòbil i he descobert que, indignada, li dèies al món que ja no et represento. (publicat a El Far del Llobregat el 15 de juliol)

Diumenge, t'espero

2011-05-20T00:55:00.000-07:00

No sé que faràs aquest diumenge. Segurament tindràs més d’una oferta per triar. Tot apunta a que farà bo, així que sospito que no et quedaràs a casa. Potser t’acostaràs a alguna platja, cada cop amb més serveis i més ben equipades. O passejaràs per la teva ciutat; o t’hi estaràs una estona en algun parc del barri, amb l’ipod o el diari mentre la teva filla baixa pel tobogà. S’hi està bé, oi? És possible també que treguis el nas per alguna activitat de lleure, cultural o esportiva programada prop de casa, en algun dels equipaments que han obert en els darrers anys.
No sé si tu i jo farem les mateixes coses aquest diumenge, però m’agradaria que com a mínim compartíssim una cita. No et proposo sexe. Simplement et convido a anar a votar. Em reconeixeràs perquè portaré un sobre i el dni a la mà.
Sí, t’entenc, jo també estic fins al gorro d’aquesta crisi (en el meu cas, com pots veure a la foto, és literal). També estic indignat i em questiono moltes coses, però crec que l’arbre de la justa indignació no ha d’impedir veure el bosc de la realitat més propera: la transformació positiva que les nostres ciutats han viscut en els darrers anys i que ha estat impulsada pels ajuntaments.
Mossega la mà que colpeja el sac en què ens han ficat a tots perquè ens mosseguem els uns als altres. Són els que ara compten aturats com l’avar del conte de Nadal comptava monedes; són els mourinhos de la política, pels quals la culpa sempre la té un altre, es digui immigrant, Madrid o tripartit. Transforma la teva indignació en batec, però no en injustícia.(Publicat a El Far el 20 d emaig de 2011)

Elogi de la lentitud

2011-03-12T10:51:00.000-08:00

Ara que en els països més avançats està cuallant el moviment slow –un corrent cultural que reivindica el concepte de la lentitud i la proximitat en el desenvolupament de les nostres activitats i proposa prendre el control del nostre temps en comptes de sotmetre’ns al seu dictat- aquí apostem per trepitjar l’accelerador. Resulta simptomàtic que tingui tans pocs adeptes qualsevol proposta de limitació de la velocitat; no ja el controvertit límit dels 80 kms/h a casa nostra, sinó també la decisió del Govern espanyol de situar la velocitat màxima en autopistes i autovies als 110 kms/h per reduir el consum energètic. I més enllà de la controvèrsia sobre si servira poc o molt per reduir la factura energètica, el suposat drama que aquesta decisió comporta és que, si per recòrrer 30 kms tardàvem 15 minuts, ara hi invertirem aproximadament quatre minuts més.

Potser podríem aprofitar aquest debat sobre la velocitat per posar sobre la taula la reivindicació de la lentitud. Es tracta d’assaborir el temps, de sentir en plenitud cada un dels nostres minuts i no pensar que els segons se’ns escapen entre els dits. Escrutar el nostre entorn més pròxim, anar a poc a poc, però plenament conscients de cada pas. Recuperar Ítaca com a idea de què l’important no és arribar al final del camí, sinó el camí en mateix, en tot el que aprenem mentre el recorrem. Així segurament anirem més lluny, que no sgnifica anar més ràpid. (publicat a el Far del Llobregat, l'11 de març de 2011)

Bons propòsits

2011-01-07T05:57:00.000-08:00

La noia que l’1 de gener, poc abans de rebre els convidats a dinar, va prendre un full on anotar els bons propòsits per al 2011 es va quedar aturada poc després d’escriure que deixaria de fumar, que s’apuntaria al gimnàs, que acabaria un col·leccionable i que procuraria tractar millor la seva sogra. Va mirar la tele, on un dirigent polític aprenent de bruixot anunciava les pitjors profecies per al temps a venir si no hi havia un canvi per posar-s‘hi ell i un altre que com anava a poc a poc contava mentides tralarà; i un senyor vestit de púrpura que alertava que el foc de l’infern estava a punt de cremar-nos les celles si no ens treiem el barret del laïcisme; i uns jovenets de testosterona fluixa que mostraven els punys com a armes contra tot aquell que no tingués una pell tan blanca i radiant com el vestit de la núvia, i una senyora que assegurava sentir-se insegura cada vegada que passava sota el pont on dormia l’home del sac i dels cartrons.
La noia que el 31 de desembre es va aturar quan acabava d’escriure que tractaria millor la seva sogra va recordar que al maig hi hauran eleccions municipals. Aleshores ho va entendre tot. Va respirar tranquil·la, va apagar la tele i va obrir la finestra perquè entrés el sol i l’aire fresc. Després, va continuar el llistat de bons propòsits per al 2011 tot subratllant la seva voluntat de mantenir la il·lusió de viure on vivia i en el moment que vivia, per molt que els profetes de l’angoixa s’entestessin en voler amargar-li l’existència. (publicat a El Far del Llobregat el 7 de gener de 2011)

Ofensiva de tetosterona ofensiva

2010-11-05T06:30:00.000-07:00

Una corrent de tetosterona travessa el sud de la vella Europa. L’aroma ultraconservador que emet la tassa ideològica del Tea Party als Estats Units, amb alguna candidata que fins i tot fa campanya contra la masturbació, solca l’oceà i en caure sobre nosaltres es transforma en cendra d’hormones masculines que activa l’entrecuix d’alguns prohoms. L’escriptor Sánchez Dragó, l’alcalde de Valladolid i el president italià Berlusconi representen els casos més recents del degoteig de mascles de barra de bar que van sortint de l’armari, a dreta i esquerra, però no són els únics en participar en el lloc de veure qui la té més llarga.
Si de cas són els més bocamolls. Berlusconi diu que és millor empaitar dones guapes que ser homosexual; l’alcalde de Valladolid, explica com li bull la seva imaginació febril quan veu determinada ministra; i Sánchez Dragó... ai, el Sánchez Dragó. En la última curva de la seva llarga llista de conquestes de “boquilla” es va passar de velocitat i quan ha volgut fer un cop de volant s’ha estavellat contra la tanca de la societat. Ja ho cantava irònicament Ismael Serrano: “yo quiero ser muy promiscuo, como el insigne escritor y fiel votante del PP Fernando Sánchez Dragó, que ha gozado de mujeres, no de una sino de un millón”.
Hi ha la dita aquella de diga’m de que presumeixies i et diré què et falta. En aquests casos segurament no ho podran tenir sinó és pagant. O imaginant, per la qual cosa és probable que facin ús de la pràctica que combat la candidata del Tea Party, tancant un cercle, en aquest cas sí, ben viciós.
(publicat a El Far del Llobregat el 5 de novembre de 2010)

Prostitució contra la crisi

2010-09-03T10:31:00.001-07:00

Ara hem descobert que la prostitució és un motor de l’economia. Fa unes setmanes, un diari de tirada nacional publicava un reportatge en què es feia ressó dels comentaris d’alguns taxistes i comerciants de Castelldefels, que es queixaven de les suposades reduccions d’ingressos arran del tancament dels dos macroprostíbuls ubicats a la ciutat. No va ser el primer reportatge (abans, un altre gran diari n’havia fet un de semblant) ni segurament serà l’últim. En tots dos casos, amb els mateixos arguments (el descens de la facturació) aquestes veus queixoses demanaven la reapertura dels lupanars i allà estaven oportunament els diaris per amplificar-les.

Així que ja saben tots els alcaldes i alcaldeses el remei contra la crisi: faciliti vostè la instal·lació d’un prostíbul a la seva ciutat o al seu poble i serà reconegut com a agent activador de l’economia local. I si encara va sobrat de dinamisme incentivi altres sectors sense escrúpuls. Per exemple, els dels traficants de droga o d’armes, que -com els traficants de dones- maneguen molts calerons i se’ls gastaran de gust en els establiments de la seva localitat. Tots i totes sabem que a aquests emprenedors els agrada vestir bé i menjar millor encara. Una bona mesura seria l’exempció de l’impost de vehicles perquè no tinguin cap pena en passejar-se amb els seus potents cotxes pels nostres carrers, buidant els dipòsits que han omplert amb les llàgrimes o la sang d’altres persones.

I que Zapatero no ho hagi inclós en la seva Llei d’Economia Sostenible! Ai, ves, quin home amb més poca vista!

(publicat a El Far del Llobregat el 3 de setembre)

Bilis tòxica

2010-05-28T05:25:00.000-07:00

Hi ha persones il·luminades que creen grups amb un barnís d’espiritualitat o escoles pseudocientífiques amb l’objectiu comú que les pobres ànimes i els maltractats cossos estiguin en millor disposició de transitar pel món dels vius. Solen tenir noms com ara “Redentors de l’ànima del setè dia” o “Massatge Fi-Ku-Txi (amb nom oriental mola més), que el terapeuta fa amb l’alè després de dinar”. En la seva modalitat extrema constitueixen sectes i són més perilloses, perquè a més de buidar-te la conciència, et buiden la cartera. En qualsevol cas, aquests il·luminats i il·luminades o pocavergonyes s’adrecen a les persones més indefenses: aquelles que estan passant una crisi personal important que els fa llençar-se a la desesperada en els seus braços per tal de veure l’horitzó.
Aquesta cara de la vida també, com tot, es pot veure a la política. Hi ha partits i dirigents polítics que burxen en les depressions col·lectives i en les pors socials com qui peta un gra. Saben fer servir amb destressa les pinces del terrorisme, la inseguretat, la immigració o l’atur. No importa que la cara de la societat s’empleni de pus.
Si vostè té l’ànima ferida o el cos malmès visiti un professional de la psicologia o un fisioterapeuta titulat. I si creu que és la societat qui està malalta no faci cas dels que la volen sanar injectant bilis tòxica. Sempre serà millor fer servir un medicament legal, encara que sigui amarg.
(publicat a El Far el 28 de maig)

Que coneguin el nostre fàstic

2010-03-26T10:18:00.000-07:00

Si mireu la cara de l’eclesiàstic espanyol detingut a Xile no veureu el rostre del mal. El somriure que dibuixa en les fotos difoses pels diaris és el d’un bon jan, més aviat tontet. La seva mirada no reflecteix el dolor causat a les víctimes dels abusos sexuals comesos sobre molts infants durant 14 anys. Els milers de casos d’abusos comptabilitzats a EEUU, Irlanda o Alemània també van ser protagonitzats per homes que segurament tenien pinta de no haver trencat mai un plat ni trepitjat una inocència.
També fan bona cara i són amables al carrer i a la feina la majoria de maltractadors. En els casos de dones assessinades, sovint apareix una persona a la tele que coneixia l’agressor i que diu que mai s’ho hagués esperat d’ell. Una bona consideració pública de qui en l’àmbit privat és un malnascut; una bona opinió sobre l’agressor que és sal sobre la ferida de l’agredida. Més encara si es tracta de maltractaments psíquics, més difícils de veure per la mateixa víctima i de demostrar als que l’envolten.
Avui, mentre llegiu aquestes ratlles, molts homes de doble vida es passegen somrient uns minuts abans de fer tocaments a un nen o humiliant una dona. Negaran ser dolents, com el religiós detingut a Xile, que diu que creia que els abusos estavenn socialment acceptats. Diran que és normal dir-li puta a la dona que suposadament estimen o impedir-li amb coaccions que aquesta trenqui la relació si així ho decideix. Com cantava Lluís Llach, “ells són aquí entre nosaltres, però nosaltres on som?”. Tant de bo siguem cada vegada més els que ens posem davant d’ells perquè coneguin el fàstic que ens fan.

(publicat a El Far, 26 de març)

El mar i la carrera

2010-01-24T11:25:00.000-08:00

Aques matí passejava per la platja. El mar estava en calma; però aquest mateix mar, embravit, és capaç de devorar-nos en un tres i no res. Si fa no fa, com ho han fet els budells de la Terra a Haití.
Entre altres coses, la inmensitat del mar davant dels ulls pot ser un bon exercici de modèstia com a membres d’una espècie que es creu a la cúspide de la vida. La seva contemplació ens reflexa la nostra insignificància, malgrat que el nostre pensament antropocèntric ens digui tot el contrari. Conscients d’això, la seva bellesa també és un estímul. És l’altra cara de la moneda.
Ser conscients de la nostra verdadera dimensió no ha de ser, però, un obstacle. Pot ser palanca de grans gestes. De fet, els èssers humans tenim una capacitat extraordinària per assolir reptes i també per estimular-los. Sense anar més lluny, la mirada d’uns ulls verds pot ser un estímul per agafar el xandall i sortir a còrrer una mica prop de la platja mentre mires el mar en calma i penses en què petits que som, però que ben gestionada la petitesa, què grans podem arribar a ser.

De riscos i salvacions

2010-01-08T02:49:00.000-08:00

Deia el poeta Friedrich Höldering que allà on es presenta el perill també surgeix la salvació. De la mateixa manera que l’antídot del verí d’una serp s’obté a partir del mateix verí, la solució a un problema vindria de la mà d’una adequada manera d’afrontar-lo, que ens permetés fer un salt endavant, transformant els errors en lliçons.
Aquesta idea és aplicable a la cruïlla en què es troba el món en l’actual crisi global. Arribats a aquest punt de depressió col·lectiva pels excessos d’un sistema que ha campat sense control en els darrers anys, prendre consciència dels errors pot ser una bona base per construir una nova etapa si aprenem la llicó d’una vegada per totes: la riquesa d’uns pocs no pot aixecar-se sobre les esquenes de molts. Hi ha qui diu, com el sociòleg Vicente Verdú, que amb aquesta crisi l’hiperindividualisme ha quedat enrera i s’obre camí una generació més col·laboradora, participativa i disposada a la cooperació. Sigui ben rebuda.
Al marge de grans transformacions globals, podem redimensionar la idea de Höldering per aplicar-la a la nostra manera d’encarar la vida. Cal tenir present que som quelcom més que les experiències viscudes en la nostra existència: som el resultat de com ens les hem pres i amb quina actitud les hem afrontat. Del pou de l’adversitat es pot emergir més fort. La vida és risc i en el risc, com deia el poeta, està també la salvació. Si ens quedem asseguts per por de prendre mal, no en prendrem, cert, però tampoc no prendrem bé. Senzillament, no viurem.

Infàmia contra Miguel Hernández

2009-12-24T01:21:00.000-08:00

Els rampells carpetovetònics que a la mínima crisi d’incontinència se'ls escapa a la dreta d’aquest país posen els péls de punta. La penúltima mostra la tenim en el llibre que un tal Miguel Barcala ha editat amb l’excusa d’un suposat homenatge al poeta Miguel Hernàndez en el centenari del seu naixament. Un llibre que –logísticament i/o econòmicament, que encara no està clar- ha comptat amb el suport de l’Ajuntament d’Orihuela, governat pel PP, que va ser el poble del poeta.

I ja no és tan sols perquè en els versos perpetrats per aquest senyor s’insulti a Zapatero i s’acusi d’assassí a Santiago Carrillo. O perquè es donin visques a Esperanza Aguirre i a la mateixa alcaldessa conservadora d’Orihuela. És que el llibre conté perles com ara aquest poema, que es diu “El solterón”: "La quiero noble, virtuosa y entendida / Pero que en nada ella se destaque / Buena de salud y sin achaquez, / Pero no sea superior a mi, la pretendida" / "Que vista correctamente y no liviana. / Limpia, decente y nunca casquivana / Magra de carnes que ya la edad la hará pesada / pero ¡por dios! que no sea pródiga la condenada”. Sobren comentaris.

En la seva “Elejía a Ramón Sijé”, Miguel Hernández mostrava així el seu dolor per la mort de l’amic “quiero escarbar la tierra con los dientes/ quiero apartar la tierra parte a parte/ a dentelladas secas y calientes”. Segurament, el seu esperit deu estar fent ara el mateix, però impulsat per una altra ràbia. Denunciar aquesta infàmia és el millor homenatge que li podem fer els i les que, com ell, sagnem, lluitem i pervivim per a la llibertat.

Realitat i ficció

2009-10-30T05:48:00.001-07:00

Als murs que separen la realitat de la ficció hi ha cada vegada més escletxes, de manera que l’aire del que és real sovint es barreja amb l’atmosfera d’allò que és irreal. Els hoaxes (aquests bulos que es propaguen per e-mail en cadenes infinites i que habitualment contenen missatges alarmistes sobre salut, conspiracions mundials o advertiments diversos) es propaguen sense fre. Hi ha agències dedicades a fabricar falses notícies sobre persones famoses que es difonen sense contrastar, de manera que la falsedat s’enganxa a la biografia del personatge com un tatuatge que no es pot esborrar.
La notícia del nen perdut en un globus, fabricada per la seva família per saltar a la fama, va paralitzar els Estats Units perquè els mitjans seriosos se’n van fer ressó. Amb aquest cas hem superat un altre límit i a partir d’ara qualsevol persona amb fam de notorietat té un camp ben abonat per plantar una mentida de la qual, si la rega amb l’aigua del morbo, florirà una veritat.
A vegades, fins i tot, les mol·lècules de la ficció i la realitat es barregen dins d’un mateix cervell. Un exemple: el president de la Generalitat valenciana, Francisco Camps. Mentre el cas Gurtel creix al seu voltant com una realitat que amenaça amb engolir-lo, ell s’aixeca cada matí dins la seva bombolla de ficció, es vesteix amb els no-tratges del Bigotes i distribueix a la carta les seves veritats de mentida. El que passa que una doble negació continua sent una afirmació. Els jutges, que encara estan al camp de la realitat, ho saben.

Gurtel: l’obra pòstuma d’Esteso i Pajares

2009-10-11T04:54:00.000-07:00

El Bigotes, un dels personatges centrals de la trama Gurtel, és nebot de Pajares i va aparèixer com a extra en alguna d’aquelles películes d’Esteso i Pajares dels setanta, aquelles que es titulaven Los Bingueros, El hijo del cura, Los energéticos o Yo hice a Roque 3. Aquí radica el barnís cutre-caspós de la trama que ja apunta al finançament il·legal del PP. Les converses gravades entre Correa “Don Vito”, Ricardo “Ric” Costa, Alvaro Pérez el Bigotes (i la seva dona, ex Mamachicho), Camps “El Curita” que estima “un huevo” al Bigotes apunten a l’escola de guions d’Ozores. Per no faltar, segons aquestes converses que consten al sumari judicial, no falten alcaldes i dirigents polítics en una festa en un xalet “en què tots anaven en pilotes”. Això no deu ser del tot cert: segur que ells anaven empaitant les noies amb els mitjons posats als peus. Fins i tot, Correa planejava subornar un funcionari perquè no li posés impediments a la construcció d’un xalet en una zona protegida amb 6.000 € i… un pernil!!
Si no fos perquè la pudor ens fa posar-nos la mà a la boca, potser fins i tot somriuríem.

Som lliures

2009-08-27T09:22:00.001-07:00

Tenim sort de viure en una societat lliure en la qual podem decidir el que volem fer i el que preferim evitar. Aquest estiu hem tingut l’oportunitat de tornar-ho a comprovar. Així, hem decidit fer vacances pràcticament al mateix temps sense que ningú ho pensés per nosaltres. I sense que ningú ens posés una pistola al pit hem fet cua a les mateixes carreteres i autopistes. La sort de la lliure elecció es veia reflectida en les cares satisfetes dels conductors, les conductores i acompanyants que s’ofegaven dins dels vehicles, amb aquella satisfacció que només dóna l’exercici conscient de la llibertat. La mateixa llibertat amb la qual conqueríem un pam de sorra a les platges a les quals tots decidíem anar. I si hem encès el televisor al mateix temps i hem vist els mateixos programes és perquè ens ha donat la real gana; idèntica, això sí. De la mateixa manera que hem anat a les estrenes de les mateixes pel·lícules perquè hem volgut, no perquè ens ho indiqués la publicitat.

Tenim sort de ser ànimes lliures en una societat lliure. I ara, a continuar així durant tot l’any, començant per la tornada al cole de El Corte Inglés, que ens espera a la cantonada.

I els pares i les mares, on eren?

2009-07-20T08:16:00.000-07:00

En pocs dies s’han succeit a Espanya dues violacions en grup protagonitzades per menors d’edat. De seguida el debat s’ha instal·lat sobre la necessitat o no de fer reformes legals, com si garantir el càstig evités el problema. Potser el que és verdaderament important és reflexionar perquè està passant, perquè nens d’aquestes edats no manifesten cap sentit de culpa per agredir sexualment una nena, ni per fer-ho en colla com qui toca timbres i, en alguns casos i com a colmo de la repugnància, gravar-ho en el mòbil. Potser el més important sigui preguntar-nos perquè no només es mantenen sinó que s’agreugen aquestes mentalitats masclistes que tenen el cos de la dona com un objecte d’ús. Potser convé que reflexionem sobre si no tindrà alguna cosa a veure el fet que els nens puguin accedir a travès d’internet al consum de sexe en totes les seves variants (i en la majoria de les quals la dona és un recipient on abocar) sense que ningú els expliqui prèviament que tota pràctica sexual entre adults és lícita si és consentida. Potser ens hem de preguntar on són els pares i les mares mentre el seu fill navega per orgies, gang-bangs i bukkakes. No facis més preguntes, nen. No molestis al papa, que està ocupat demanant reformes legals, i ves a jugar amb l’ordinador, que per això te’l vam comprar.

Extraterrestre

2009-07-09T11:44:00.000-07:00

El que veig i escolto, i segurament vostè també, no és la realitat. La meva percepció no és real. Estic, i segurament vostè que m’està llegint també, en una dimensió fictícia, una mena de Matrix que fa que doni com a bons comportaments immorals i qualifiqui de reprobables actituds implacables des del punt de vista ètic. No s’entèn sinó que m’escandalitzi davant l’afirmació de l’alcaldesa de València de que les anxoves del president de Cantàbria per a Zapatero són un suborn tan gran com el dels tratjes de Camps. O que em ruboritzi davant de l’exhibició d’impunitat de Berlusconi. O que em posi les mans al cap quan l’Ana Botella diu que el planeta ha d’estar al servei de l’home. I això que no especifica si es refereix al seu marit Josemari Aznar o a l’home com a reducció masclista de l’espècie humana (veieu! un altre efecte del Màtrix en què estic, ja que tothom sap que el llenguatge no té intencionalitat masclista).
En fi, que he estat vivint en una gran bola d’irrealitat. M’he donat compte avui quan m’he mirat al mirall i he descobert per fi que no tenia pilila i soc de color verd. Sigui fort: enfronti’s al mirall. Som molts els extraterrestres.

Sobrat de triglicèrids

2009-06-18T13:21:00.000-07:00

No sé com ha passat. O potser sí: m’he centrat massa en mantenir a ratlla el colesterol, l’àcid úric, les plaquetes, l’hemoglobina i els péls del nas; he dedicat massa esforços a controlar els leucocits, la glucosa i la calvície; m’he inflat de bifidus actius i de sugus. Però no havia caigut en els maleïts triglicèrids. L’anunci de la tele que els esmentava sempre el passava per alt o bé era el moment que aprofitava per anar al lavabo, perquè això de l’Omega 3 em recordava a una germandat de high school. El cas és que vaig sobrat de triglicèrids. Estic a 276, com l’habitació d’un motel de carretera. Ja notava jo un cert formigueig quan m’estirava al llit, com molts peus que corrien pels meus camins interns. I sentia veus. Ara sé que eren els triglicèrids, que insultaven i cridaven als pobres bífidus actius.
He investigat i he vist que hi ha gent que té més de 400, més de 700… Sempre hi ha algú que la té més grossa. Però tot i així, i amb l'excusa de la crisi, acomiadaré uns quants fins a quedar-me amb uns 150; crec que és una quantitat justa per a la fàbrica del meu cos. Els faré una entrevista personal i un test psicològic. No vull dins meu ni un que odïi als bifidus actius, que aquestes corredisses per les venes no em deixen dormir.

Aparicions

2009-06-09T09:06:00.000-07:00

La meva tieta va morir fa una setmanes després del que eufemísticament es diu una llarga malaltia; o sigui, de càncer. L’altra nit se’m va aparéixer entre somnis i em va preguntar què m’anava a posar de roba el dia del seu enterrament. Vaig estar pensant que potser no li va agradar com havia anat vestit al cementiri i que em donava una segona oportunitat per trobar una combinació de camisa i pantaló més apropiada. O potser era el barret, que no conjuntava.
Ahir el Pepe Rubianes també va fer una aparició després de mort. En aquest cas, no va ser en un somni, sinó en forma de l’homenatge que se li va retre al palau Sant Jordi. I amb el Rubianes com a mèdium he comprés el que em volia dir la meva tieta: que hem de celebrar cada dia com si fos una festa; vestir-nos anímicament de gala cada matí, com si fos el més important de la nostra vida.
Des d’avui porto a la butxaca una pinta. Si em sorprèn la mort, que sigui amb el cor ben pentinat. I mentrestant, cada dia dedicaré una estona a pentinar els records dels que van passar per la vida fent-nos riure.

El pas de vianants

2009-04-22T10:06:00.000-07:00

M’agrada conéixer i compartir opinions, per molt disparatades que puguin semblar. És per això que l’altra dia, aturat al carrer, vaig endegar una conversa amb un pas de vianants. M’explicava que se sentia ridícul, que ningú no li feia cas, que no trobava el seu lloc. “Estic aquí per evitar accidents, per ajudar la convivència”, em deia. I afegia, trist: “però, d’una banda, la majoria dels conductors no em fan cas, i, de l’altra, la major part dels vianants m’humilien creuant per un altre lloc. Uns m’ignoren i els altres m’eviten. I els que m’utilitzen, no tenen ni una paraula d’agraïment”. Li vaig dir que hi ha tardes que jo també soc un pas de vianants, amb l’agreujant que no m’agrada que em trepitgin. Em va abraçar amb els dos rectangles més propers a la vorera tot pensant que havia nascut una bonica amistat.
Ens vàrem intercanviar els telèfons amb la promesa de veure’ns un cop a la setmana per fer una cervesa. Ell m’ajudaria a creuar per la vida i jo, a canvi, li pintaria les ratlles blanques. Ja he comprat la brotxa i la pintura.

He sagnat

2009-04-02T12:14:00.000-07:00

Avui m’han punxat. No m’he creuat amb cap vampir, ni cap Makinavaja m’ha sorprés al tombar una cantonada. Simplement, he passat la rutinària anàlisi de sang anual. No camino pel cantó salvatge de la vida, com Lou Reed o José María Aznar, de manera que només puc sagnar perquè una infermera em clavi la jeringa o perquè em talli amb un vidre en intentar penjar la cortina de la dutxa.
Però mentre mirava la jeringa no sé què m’ha passat. La imaginació, diuen, és poderosa. El cas és que el que veien els meus ulls era que la infermera m’injectava sang. Em donava més força, més energia. Més vida, potser. L’he donat les gràcies i he sortit al carrer com el Jabato, disposat a tot. En creuar la carretera he volgut provar les meves forces i el primer cotxe m’ha arrossegat una desena de metres. Així que al final m’he tirat tot el dia sagnant per culpa de la traidora avarícia que provoca no valorar ni el que som ni el que tenim.

Murs

2009-03-29T11:59:00.000-07:00

Avui surt al diari que estan aixecant un mur a Rio de Janeiro per mantenir a ratlla les faveles. Aixequen un mur a la franja de Gaza per mantenir a ratlla el poble palestí. És el que diuen. Aixequem murs, de pedra o de filferro, perquè la pobresa i la marginació embruten la vista i han de ser amagades. Però la dignitat acabarà escalant tots els murs que li posin al davant, de la mateixa manera que neda mars.
En l’anterior gira d’U2, Bono va iniciar una campanya per acabar amb la pobresa extrema. Avui és un bon moment per recuperar-ho. Era 2005 i el líder del grup irlandès parlava dels mòbils com a poderoses armes per al canvi. Quatre anys després tenim, a més, les xarxes socials a internet. Podem demostrar que serveixi per alguna cosa més que per ensenyar les nostres fotos; podem demostrar que, efectivament, tots i totes som un.

Els bisbes i el sexe

2009-03-25T12:42:00.000-07:00

Es troben en els meus pensaments. Cosa que penso, allà que apareixen. Els bisbes, vull dir. Rouco, Cañizares i la resta de la troupe se’m colen per les meves divagacions despertes i pels meus somnis profunds. I havia de passar. Com que sóc home, un dia o un altre, hi arribaríem. Sí, he pensat en sexe i a l’instant els bisbes han tret el cap de sota dels llençols per censurar-me.
I m’he preguntat: perquè aquesta fòbia per tot allò que olora a sexe? (si, us plau, és una metàfora això de l’olor). He reflexionat i crec que hauria de ser al contrari. Quan més ens recordem de Déu nostre senyor és justament amb el sexe de mitjancer. Qui no ha dit alguna vegada, després de l’orgasme, que ha vist a Déu? Segurament d’entre les activitats quotidianes, no hi han gaires que superin l’activitat sexual a l’hora de repetir la paraula Déu, sempre acompanyada d’una exclamació i una interjecció del tipus oh o del tipus ah. Per tant, els bisbes ho haurien d’afavorir-ho com un camí més per arribar al cel. Igual el problema, com en el cas de les companyies telefòniques, és que perdrien l’exclusiva.
Us deixo, que em crida Ratzinger i és a cobro revertit.

El túnel de la llum blanca es diu Facebook

2009-03-21T13:05:00.000-07:00

Fins no fa gaire temps havíem d’esperar a estar just a l’entrada del túnel de la llum blanca per veure passar la nostra vida com si fos una pel·licula (per cert, un dubte: abans que s’inventés el cinema, com veien passar les seves vides les persones que estaven a punt de morir? Com en una obre de teatre? I abans de Shakespeare i Lope de Vega? Bé, no és aquest el tema). El que deia: que un havia de ser a punt de morir per fer el repàs mental d’allò que havia estat durant la seva existència.
Ara ja no cal. A banda de permetre dir al món que s’és partidari dels “que es beuen la sopa de galets amb una palleta de ratlles vermelles i blanques i tapant-se el nas amb una mà”, el Facebook permet navegar per la pròpia vida sense haver d’esperar a estar en una situació vitalment compromesa. Només cal repassar el llistat d’amics: trobaràs els nens i nenes del cole, els companys i companyes de l’institut (heu vist com ha canviat la Mari!). I fins i tot aquell profe malparit que et feia la vida impossible a la universitat. Trobaràs les veïnes a les quals no saludes a l’escala i els companys de la primera feina que vas tenir. I els de la segona. I els de la tercera. I la noia que avui, a la cua de l’atur, t’ha fet pensar en què carai has fet fins ara a la vida.

Als bisbes els agrada la vida

2009-03-18T01:29:00.001-07:00

Els bisbes estan a favor dels que han de nèixer. Els agrada la vida.
És per això que reneguen del preservatiu, malgrat que pugui salvar vides per evitar el contagi de la sida;
És per això que van donar suport a un alçament militar que va provocar milers de morts i a un règim dictatorial que va massacrar la vida dels que no pensaven com ells;
Els bisbes estan a favor dels que han de nèixer. Estan a favor de l’ésser humà.
És per això que aplaudeixen la persecució dels homosexuals.
És per això que reclamen llibertat; per imposar la seva doctrina als que volen exercir la seva llibertat de pensament o d’acció.
Als bisbes els agraden els nens. A nosaltres també. I les nenes. I les dones i els homes. I els linx.

En fi, els bisbes, aquests sinistres humoristes

El meu codi de barres

2009-03-15T08:08:00.000-07:00

A moltes persones els agrada saber com és el seu nom en un idioma estrany. Quant més estrany, millor. A mi, en canvi, m’agrada mirar com són el meu nom i cognoms en el llenguatge d’Hisenda; és a dir, en codi de barres, el que surt a les etiquetes que s’enganxen en els fulls de la declaració de l’IRPF. Tants anys d’estudis i experiències vitals queden reduïdes a unes asèptiques barres.
A les aborrides tardes de diumenge miro el meu codi de barres. M’hi enfronto. Intento veure’m en aquelles barres. Les dues primeres deuen fer referència al meu cabell, ja que pràcticament són imperceptibles. Les dues barres següents, més gruixudes, podrien significar perfectament les celles, força poblades. Altres atributs físics vindrien expressats a les columnes següents: la meva alçada i pes, les meves cicatrius i pigues i el pél corporal. I algunes d’altres, convenientment traduïdes, explicarien els meus gustos, fins i tot els sexuals. Imagino també que la segona meitat d’aquest llarg codi de barres que em representa fa referència a l’àmbit de la conciència i dels pensaments. És la part que deu interessar més a la maquinària de control personal on tots hi som ficats en forma de números i etiquetes codificades. És el que realment hem d’amagar i pel que ens hem de preocupar, tot i que hi ha qui diu que no cal alarmar-se encara: pitjor serà quan decideixin posar-nos data de caducitat.

Fent esport

2009-03-11T09:45:00.000-07:00

Per tal d’entretenir-me en els meus desplaçaments a peu, acostumo a practicar carreres imaginàries amb altres vianants que van en la mateixa direcció. Una cruïlla, una farola o un banc serveixen com a hipotètica línia de meta.
D’entre els circuïts on practico aquesta afició, el que més m’agrada és el llarg passadís que connecta rodalies de Renfe amb el metro a l’estació de passeig de Gràcia. És recte i amb vent nul, el que afavoreix la velocitat, però l’eslàlom que has de fer per evitar donar-te de morros amb els que venen de cara potencia l’atenció i els reflexos. Difícilment deixo d’estar en el pòdium dels vencedors en cada cursa. El tinc per la mà, aquest circuït.
No sé si és que em van enregistrar les càmares del metro, o bé algú té la capacitat per llegir els meus pensaments, però el cert és que fa uns dies van pintar a terra quatre carrils, com els dels estadis d’atletisme, amb els seus números i tot. De l’u al quatre. I vet aquí que des d’aleshores no he tornat a guanyar. He provat de competir pels carrers del centre, i res. He canviat als carrils exteriors, els més enganxats a la paret, i tampoc. No he tornat a ser el mateix. Potser és per aquesta dèria meva de refusar l’excès de reglamentacions i de normes, però el cas és que aquestes línies blanques pintades a terra m’encorseten.
Potser ha arribat el moment de la retirada. Ho penso mentre salto un bassal d’aigua al carrer. Darrerament n’hi ha molts perquè va plovent. Ale-hop. Déu n’hi do, el salt! Qui deu tenir el rècord? Potser si m’entreno...