Contra els mercats, el vot

A la seva obra “Después de la pasión política” (1999), el filòsof Josep Ramoneda alertava de l’aparició de la societat de la indiferència com a resultat de la liquidació de l’autonomia de la política per part de l’economia. Ramoneda constatava que el poder econòmic havia aconseguir que el poder polític concentrés tot el descrèdit i anunciava: “la democràcia necessita el retorn de la política si no vol diluir-se en el tecno-cosmpolitisme de la globalització con un terròs de sucre en el café”.

Una dècada després, els pitjors presagis s’han complert: la política està més sotmesa que mai als dictats del Déu economia i dels seus fills a la Terra, els mercats. La prova més sagnant és l’adéu de Berlusconi: el que no han pogut fer ni els jutges ni la ciutadania, ho han aconseguit els mercats. Més que mai hi ha la consciència de que els polítics no manen i que la democràcia és la successió dels uns i els altres en els governs mentre l’oligarquia econòmica i financera fa i desfà.

Contra això no es lluita amb més indiferència, sinó amb més compromís; contra el poder dels mercats, cal més política i més participació democràtica. La participació electoral és una manera (no l’única) de plantar-los cara i diumenge tenim l’oportunitat de fer-ho anant a votar. Si no fem sentir la nostra veu, els mercats continuaran parlant per nosaltres. Diumenge cada vot ha der ser un amplificador del missatge de l’escriptor francès Raymond Queneau: “El fi de la societat és el benestar dels homes i no el compliment inexorable de les lleis de l’economia”. (Publicat a El Far el 18 de novembre de 2011)

No ets tu, sóc jo

De veritat que no és culpa teva. De debó que vals un imperi i tot en tu són virtuds. Qualsevol, en el meu lloc, estaria orgullòs de caminar pel present junts i junts dibuixar el futur. No ets tu, sóc jo, que no acabo d’estar bé. Hi ha moments que crec que sí, que he de fer un esforç i pensar en nosaltres, però acabo sempre pensant en mi. No em puc treure aquest barnís d’egoïsme. A estones penso que la nostra relació pot anar per altres vies, moments de lucidesa que s’evaporen quan cau la nit. Al matí següent, quan surto de casa, recobro la determinació de sempre, que no és cap altra que acabar amb tot això. Creue-me: no podem continuar. Així, no.
No podem continuar amb una salut i una educació públiques universals i gratuïtes com les que hem tingut fins ara. Ni amb un catàleg de drets i serveis com els que hem gaudit en aquests darrers anys. No pot ser. Ja et dic, no ets tu, sóc jo que em disfresso de deute grec, que parlo amb les expressions buides dels mercats, que gesticulo amb les mans plenes de promeses que no penso complir. Sóc jo que et vaig demanar que no et perfumessis amb l’aroma de les idees amb marca reconeguda,, tot esperant que t’embriagués la colònia barata i falsa que vénen els manteros de la gestió sense ideologia.
I, a sobre, t’he mirat el mòbil i he descobert que, indignada, li dèies al món que ja no et represento. (publicat a El Far del Llobregat el 15 de juliol)

Diumenge, t'espero

No sé que faràs aquest diumenge. Segurament tindràs més d’una oferta per triar. Tot apunta a que farà bo, així que sospito que no et quedaràs a casa. Potser t’acostaràs a alguna platja, cada cop amb més serveis i més ben equipades. O passejaràs per la teva ciutat; o t’hi estaràs una estona en algun parc del barri, amb l’ipod o el diari mentre la teva filla baixa pel tobogà. S’hi està bé, oi? És possible també que treguis el nas per alguna activitat de lleure, cultural o esportiva programada prop de casa, en algun dels equipaments que han obert en els darrers anys.
No sé si tu i jo farem les mateixes coses aquest diumenge, però m’agradaria que com a mínim compartíssim una cita. No et proposo sexe. Simplement et convido a anar a votar. Em reconeixeràs perquè portaré un sobre i el dni a la mà.
Sí, t’entenc, jo també estic fins al gorro d’aquesta crisi (en el meu cas, com pots veure a la foto, és literal). També estic indignat i em questiono moltes coses, però crec que l’arbre de la justa indignació no ha d’impedir veure el bosc de la realitat més propera: la transformació positiva que les nostres ciutats han viscut en els darrers anys i que ha estat impulsada pels ajuntaments.
Mossega la mà que colpeja el sac en què ens han ficat a tots perquè ens mosseguem els uns als altres. Són els que ara compten aturats com l’avar del conte de Nadal comptava monedes; són els mourinhos de la política, pels quals la culpa sempre la té un altre, es digui immigrant, Madrid o tripartit. Transforma la teva indignació en batec, però no en injustícia.(Publicat a El Far el 20 d emaig de 2011)

Elogi de la lentitud

Ara que en els països més avançats està cuallant el moviment slow –un corrent cultural que reivindica el concepte de la lentitud i la proximitat en el desenvolupament de les nostres activitats i proposa prendre el control del nostre temps en comptes de sotmetre’ns al seu dictat- aquí apostem per trepitjar l’accelerador. Resulta simptomàtic que tingui tans pocs adeptes qualsevol proposta de limitació de la velocitat; no ja el controvertit límit dels 80 kms/h a casa nostra, sinó també la decisió del Govern espanyol de situar la velocitat màxima en autopistes i autovies als 110 kms/h per reduir el consum energètic. I més enllà de la controvèrsia sobre si servira poc o molt per reduir la factura energètica, el suposat drama que aquesta decisió comporta és que, si per recòrrer 30 kms tardàvem 15 minuts, ara hi invertirem aproximadament quatre minuts més.

Potser podríem aprofitar aquest debat sobre la velocitat per posar sobre la taula la reivindicació de la lentitud. Es tracta d’assaborir el temps, de sentir en plenitud cada un dels nostres minuts i no pensar que els segons se’ns escapen entre els dits. Escrutar el nostre entorn més pròxim, anar a poc a poc, però plenament conscients de cada pas. Recuperar Ítaca com a idea de què l’important no és arribar al final del camí, sinó el camí en mateix, en tot el que aprenem mentre el recorrem. Així segurament anirem més lluny, que no sgnifica anar més ràpid. (publicat a el Far del Llobregat, l'11 de març de 2011)

Bons propòsits

La noia que l’1 de gener, poc abans de rebre els convidats a dinar, va prendre un full on anotar els bons propòsits per al 2011 es va quedar aturada poc després d’escriure que deixaria de fumar, que s’apuntaria al gimnàs, que acabaria un col·leccionable i que procuraria tractar millor la seva sogra. Va mirar la tele, on un dirigent polític aprenent de bruixot anunciava les pitjors profecies per al temps a venir si no hi havia un canvi per posar-s‘hi ell i un altre que com anava a poc a poc contava mentides tralarà; i un senyor vestit de púrpura que alertava que el foc de l’infern estava a punt de cremar-nos les celles si no ens treiem el barret del laïcisme; i uns jovenets de testosterona fluixa que mostraven els punys com a armes contra tot aquell que no tingués una pell tan blanca i radiant com el vestit de la núvia, i una senyora que assegurava sentir-se insegura cada vegada que passava sota el pont on dormia l’home del sac i dels cartrons.
La noia que el 31 de desembre es va aturar quan acabava d’escriure que tractaria millor la seva sogra va recordar que al maig hi hauran eleccions municipals. Aleshores ho va entendre tot. Va respirar tranquil·la, va apagar la tele i va obrir la finestra perquè entrés el sol i l’aire fresc. Després, va continuar el llistat de bons propòsits per al 2011 tot subratllant la seva voluntat de mantenir la il·lusió de viure on vivia i en el moment que vivia, per molt que els profetes de l’angoixa s’entestessin en voler amargar-li l’existència. (publicat a El Far del Llobregat el 7 de gener de 2011)