No ets tu, sóc jo

De veritat que no és culpa teva. De debó que vals un imperi i tot en tu són virtuds. Qualsevol, en el meu lloc, estaria orgullòs de caminar pel present junts i junts dibuixar el futur. No ets tu, sóc jo, que no acabo d’estar bé. Hi ha moments que crec que sí, que he de fer un esforç i pensar en nosaltres, però acabo sempre pensant en mi. No em puc treure aquest barnís d’egoïsme. A estones penso que la nostra relació pot anar per altres vies, moments de lucidesa que s’evaporen quan cau la nit. Al matí següent, quan surto de casa, recobro la determinació de sempre, que no és cap altra que acabar amb tot això. Creue-me: no podem continuar. Així, no.
No podem continuar amb una salut i una educació públiques universals i gratuïtes com les que hem tingut fins ara. Ni amb un catàleg de drets i serveis com els que hem gaudit en aquests darrers anys. No pot ser. Ja et dic, no ets tu, sóc jo que em disfresso de deute grec, que parlo amb les expressions buides dels mercats, que gesticulo amb les mans plenes de promeses que no penso complir. Sóc jo que et vaig demanar que no et perfumessis amb l’aroma de les idees amb marca reconeguda,, tot esperant que t’embriagués la colònia barata i falsa que vénen els manteros de la gestió sense ideologia.
I, a sobre, t’he mirat el mòbil i he descobert que, indignada, li dèies al món que ja no et represento. (publicat a El Far del Llobregat el 15 de juliol)