diumenge, 29 de març del 2009

Murs

Avui surt al diari que estan aixecant un mur a Rio de Janeiro per mantenir a ratlla les faveles. Aixequen un mur a la franja de Gaza per mantenir a ratlla el poble palestí. És el que diuen. Aixequem murs, de pedra o de filferro, perquè la pobresa i la marginació embruten la vista i han de ser amagades. Però la dignitat acabarà escalant tots els murs que li posin al davant, de la mateixa manera que neda mars.
En l’anterior gira d’U2, Bono va iniciar una campanya per acabar amb la pobresa extrema. Avui és un bon moment per recuperar-ho. Era 2005 i el líder del grup irlandès parlava dels mòbils com a poderoses armes per al canvi. Quatre anys després tenim, a més, les xarxes socials a internet. Podem demostrar que serveixi per alguna cosa més que per ensenyar les nostres fotos; podem demostrar que, efectivament, tots i totes som un.

dimecres, 25 de març del 2009

Els bisbes i el sexe

Es troben en els meus pensaments. Cosa que penso, allà que apareixen. Els bisbes, vull dir. Rouco, Cañizares i la resta de la troupe se’m colen per les meves divagacions despertes i pels meus somnis profunds. I havia de passar. Com que sóc home, un dia o un altre, hi arribaríem. Sí, he pensat en sexe i a l’instant els bisbes han tret el cap de sota dels llençols per censurar-me.
I m’he preguntat: perquè aquesta fòbia per tot allò que olora a sexe? (si, us plau, és una metàfora això de l’olor). He reflexionat i crec que hauria de ser al contrari. Quan més ens recordem de Déu nostre senyor és justament amb el sexe de mitjancer. Qui no ha dit alguna vegada, després de l’orgasme, que ha vist a Déu? Segurament d’entre les activitats quotidianes, no hi han gaires que superin l’activitat sexual a l’hora de repetir la paraula Déu, sempre acompanyada d’una exclamació i una interjecció del tipus oh o del tipus ah. Per tant, els bisbes ho haurien d’afavorir-ho com un camí més per arribar al cel. Igual el problema, com en el cas de les companyies telefòniques, és que perdrien l’exclusiva.
Us deixo, que em crida Ratzinger i és a cobro revertit.

dissabte, 21 de març del 2009

El túnel de la llum blanca es diu Facebook

Fins no fa gaire temps havíem d’esperar a estar just a l’entrada del túnel de la llum blanca per veure passar la nostra vida com si fos una pel·licula (per cert, un dubte: abans que s’inventés el cinema, com veien passar les seves vides les persones que estaven a punt de morir? Com en una obre de teatre? I abans de Shakespeare i Lope de Vega? Bé, no és aquest el tema). El que deia: que un havia de ser a punt de morir per fer el repàs mental d’allò que havia estat durant la seva existència.
Ara ja no cal. A banda de permetre dir al món que s’és partidari dels “que es beuen la sopa de galets amb una palleta de ratlles vermelles i blanques i tapant-se el nas amb una mà”, el Facebook permet navegar per la pròpia vida sense haver d’esperar a estar en una situació vitalment compromesa. Només cal repassar el llistat d’amics: trobaràs els nens i nenes del cole, els companys i companyes de l’institut (heu vist com ha canviat la Mari!). I fins i tot aquell profe malparit que et feia la vida impossible a la universitat. Trobaràs les veïnes a les quals no saludes a l’escala i els companys de la primera feina que vas tenir. I els de la segona. I els de la tercera. I la noia que avui, a la cua de l’atur, t’ha fet pensar en què carai has fet fins ara a la vida.

dimecres, 18 de març del 2009

Als bisbes els agrada la vida

Els bisbes estan a favor dels que han de nèixer. Els agrada la vida.
És per això que reneguen del preservatiu, malgrat que pugui salvar vides per evitar el contagi de la sida;
És per això que van donar suport a un alçament militar que va provocar milers de morts i a un règim dictatorial que va massacrar la vida dels que no pensaven com ells;
Els bisbes estan a favor dels que han de nèixer. Estan a favor de l’ésser humà.
És per això que aplaudeixen la persecució dels homosexuals.
És per això que reclamen llibertat; per imposar la seva doctrina als que volen exercir la seva llibertat de pensament o d’acció.
Als bisbes els agraden els nens. A nosaltres també. I les nenes. I les dones i els homes. I els linx.

En fi, els bisbes, aquests sinistres humoristes

diumenge, 15 de març del 2009

El meu codi de barres

A moltes persones els agrada saber com és el seu nom en un idioma estrany. Quant més estrany, millor. A mi, en canvi, m’agrada mirar com són el meu nom i cognoms en el llenguatge d’Hisenda; és a dir, en codi de barres, el que surt a les etiquetes que s’enganxen en els fulls de la declaració de l’IRPF. Tants anys d’estudis i experiències vitals queden reduïdes a unes asèptiques barres.
A les aborrides tardes de diumenge miro el meu codi de barres. M’hi enfronto. Intento veure’m en aquelles barres. Les dues primeres deuen fer referència al meu cabell, ja que pràcticament són imperceptibles. Les dues barres següents, més gruixudes, podrien significar perfectament les celles, força poblades. Altres atributs físics vindrien expressats a les columnes següents: la meva alçada i pes, les meves cicatrius i pigues i el pél corporal. I algunes d’altres, convenientment traduïdes, explicarien els meus gustos, fins i tot els sexuals. Imagino també que la segona meitat d’aquest llarg codi de barres que em representa fa referència a l’àmbit de la conciència i dels pensaments. És la part que deu interessar més a la maquinària de control personal on tots hi som ficats en forma de números i etiquetes codificades. És el que realment hem d’amagar i pel que ens hem de preocupar, tot i que hi ha qui diu que no cal alarmar-se encara: pitjor serà quan decideixin posar-nos data de caducitat.

dimecres, 11 de març del 2009

Fent esport

Per tal d’entretenir-me en els meus desplaçaments a peu, acostumo a practicar carreres imaginàries amb altres vianants que van en la mateixa direcció. Una cruïlla, una farola o un banc serveixen com a hipotètica línia de meta.
D’entre els circuïts on practico aquesta afició, el que més m’agrada és el llarg passadís que connecta rodalies de Renfe amb el metro a l’estació de passeig de Gràcia. És recte i amb vent nul, el que afavoreix la velocitat, però l’eslàlom que has de fer per evitar donar-te de morros amb els que venen de cara potencia l’atenció i els reflexos. Difícilment deixo d’estar en el pòdium dels vencedors en cada cursa. El tinc per la mà, aquest circuït.
No sé si és que em van enregistrar les càmares del metro, o bé algú té la capacitat per llegir els meus pensaments, però el cert és que fa uns dies van pintar a terra quatre carrils, com els dels estadis d’atletisme, amb els seus números i tot. De l’u al quatre. I vet aquí que des d’aleshores no he tornat a guanyar. He provat de competir pels carrers del centre, i res. He canviat als carrils exteriors, els més enganxats a la paret, i tampoc. No he tornat a ser el mateix. Potser és per aquesta dèria meva de refusar l’excès de reglamentacions i de normes, però el cas és que aquestes línies blanques pintades a terra m’encorseten.
Potser ha arribat el moment de la retirada. Ho penso mentre salto un bassal d’aigua al carrer. Darrerament n’hi ha molts perquè va plovent. Ale-hop. Déu n’hi do, el salt! Qui deu tenir el rècord? Potser si m’entreno...