El túnel de la llum blanca es diu Facebook

Fins no fa gaire temps havíem d’esperar a estar just a l’entrada del túnel de la llum blanca per veure passar la nostra vida com si fos una pel·licula (per cert, un dubte: abans que s’inventés el cinema, com veien passar les seves vides les persones que estaven a punt de morir? Com en una obre de teatre? I abans de Shakespeare i Lope de Vega? Bé, no és aquest el tema). El que deia: que un havia de ser a punt de morir per fer el repàs mental d’allò que havia estat durant la seva existència.
Ara ja no cal. A banda de permetre dir al món que s’és partidari dels “que es beuen la sopa de galets amb una palleta de ratlles vermelles i blanques i tapant-se el nas amb una mà”, el Facebook permet navegar per la pròpia vida sense haver d’esperar a estar en una situació vitalment compromesa. Només cal repassar el llistat d’amics: trobaràs els nens i nenes del cole, els companys i companyes de l’institut (heu vist com ha canviat la Mari!). I fins i tot aquell profe malparit que et feia la vida impossible a la universitat. Trobaràs les veïnes a les quals no saludes a l’escala i els companys de la primera feina que vas tenir. I els de la segona. I els de la tercera. I la noia que avui, a la cua de l’atur, t’ha fet pensar en què carai has fet fins ara a la vida.