Ofensiva de tetosterona ofensiva

Una corrent de tetosterona travessa el sud de la vella Europa. L’aroma ultraconservador que emet la tassa ideològica del Tea Party als Estats Units, amb alguna candidata que fins i tot fa campanya contra la masturbació, solca l’oceà i en caure sobre nosaltres es transforma en cendra d’hormones masculines que activa l’entrecuix d’alguns prohoms. L’escriptor Sánchez Dragó, l’alcalde de Valladolid i el president italià Berlusconi representen els casos més recents del degoteig de mascles de barra de bar que van sortint de l’armari, a dreta i esquerra, però no són els únics en participar en el lloc de veure qui la té més llarga.
Si de cas són els més bocamolls. Berlusconi diu que és millor empaitar dones guapes que ser homosexual; l’alcalde de Valladolid, explica com li bull la seva imaginació febril quan veu determinada ministra; i Sánchez Dragó... ai, el Sánchez Dragó. En la última curva de la seva llarga llista de conquestes de “boquilla” es va passar de velocitat i quan ha volgut fer un cop de volant s’ha estavellat contra la tanca de la societat. Ja ho cantava irònicament Ismael Serrano: “yo quiero ser muy promiscuo, como el insigne escritor y fiel votante del PP Fernando Sánchez Dragó, que ha gozado de mujeres, no de una sino de un millón”.
Hi ha la dita aquella de diga’m de que presumeixies i et diré què et falta. En aquests casos segurament no ho podran tenir sinó és pagant. O imaginant, per la qual cosa és probable que facin ús de la pràctica que combat la candidata del Tea Party, tancant un cercle, en aquest cas sí, ben viciós.
(publicat a El Far del Llobregat el 5 de novembre de 2010)

Prostitució contra la crisi

Ara hem descobert que la prostitució és un motor de l’economia. Fa unes setmanes, un diari de tirada nacional publicava un reportatge en què es feia ressó dels comentaris d’alguns taxistes i comerciants de Castelldefels, que es queixaven de les suposades reduccions d’ingressos arran del tancament dels dos macroprostíbuls ubicats a la ciutat. No va ser el primer reportatge (abans, un altre gran diari n’havia fet un de semblant) ni segurament serà l’últim. En tots dos casos, amb els mateixos arguments (el descens de la facturació) aquestes veus queixoses demanaven la reapertura dels lupanars i allà estaven oportunament els diaris per amplificar-les.

Així que ja saben tots els alcaldes i alcaldeses el remei contra la crisi: faciliti vostè la instal·lació d’un prostíbul a la seva ciutat o al seu poble i serà reconegut com a agent activador de l’economia local. I si encara va sobrat de dinamisme incentivi altres sectors sense escrúpuls. Per exemple, els dels traficants de droga o d’armes, que -com els traficants de dones- maneguen molts calerons i se’ls gastaran de gust en els establiments de la seva localitat. Tots i totes sabem que a aquests emprenedors els agrada vestir bé i menjar millor encara. Una bona mesura seria l’exempció de l’impost de vehicles perquè no tinguin cap pena en passejar-se amb els seus potents cotxes pels nostres carrers, buidant els dipòsits que han omplert amb les llàgrimes o la sang d’altres persones.

I que Zapatero no ho hagi inclós en la seva Llei d’Economia Sostenible! Ai, ves, quin home amb més poca vista!

(publicat a El Far del Llobregat el 3 de setembre)

Bilis tòxica

Hi ha persones il·luminades que creen grups amb un barnís d’espiritualitat o escoles pseudocientífiques amb l’objectiu comú que les pobres ànimes i els maltractats cossos estiguin en millor disposició de transitar pel món dels vius. Solen tenir noms com ara “Redentors de l’ànima del setè dia” o “Massatge Fi-Ku-Txi (amb nom oriental mola més), que el terapeuta fa amb l’alè després de dinar”. En la seva modalitat extrema constitueixen sectes i són més perilloses, perquè a més de buidar-te la conciència, et buiden la cartera. En qualsevol cas, aquests il·luminats i il·luminades o pocavergonyes s’adrecen a les persones més indefenses: aquelles que estan passant una crisi personal important que els fa llençar-se a la desesperada en els seus braços per tal de veure l’horitzó.
Aquesta cara de la vida també, com tot, es pot veure a la política. Hi ha partits i dirigents polítics que burxen en les depressions col·lectives i en les pors socials com qui peta un gra. Saben fer servir amb destressa les pinces del terrorisme, la inseguretat, la immigració o l’atur. No importa que la cara de la societat s’empleni de pus.
Si vostè té l’ànima ferida o el cos malmès visiti un professional de la psicologia o un fisioterapeuta titulat. I si creu que és la societat qui està malalta no faci cas dels que la volen sanar injectant bilis tòxica. Sempre serà millor fer servir un medicament legal, encara que sigui amarg.
(publicat a El Far el 28 de maig)

Que coneguin el nostre fàstic

Si mireu la cara de l’eclesiàstic espanyol detingut a Xile no veureu el rostre del mal. El somriure que dibuixa en les fotos difoses pels diaris és el d’un bon jan, més aviat tontet. La seva mirada no reflecteix el dolor causat a les víctimes dels abusos sexuals comesos sobre molts infants durant 14 anys. Els milers de casos d’abusos comptabilitzats a EEUU, Irlanda o Alemània també van ser protagonitzats per homes que segurament tenien pinta de no haver trencat mai un plat ni trepitjat una inocència.
També fan bona cara i són amables al carrer i a la feina la majoria de maltractadors. En els casos de dones assessinades, sovint apareix una persona a la tele que coneixia l’agressor i que diu que mai s’ho hagués esperat d’ell. Una bona consideració pública de qui en l’àmbit privat és un malnascut; una bona opinió sobre l’agressor que és sal sobre la ferida de l’agredida. Més encara si es tracta de maltractaments psíquics, més difícils de veure per la mateixa víctima i de demostrar als que l’envolten.
Avui, mentre llegiu aquestes ratlles, molts homes de doble vida es passegen somrient uns minuts abans de fer tocaments a un nen o humiliant una dona. Negaran ser dolents, com el religiós detingut a Xile, que diu que creia que els abusos estavenn socialment acceptats. Diran que és normal dir-li puta a la dona que suposadament estimen o impedir-li amb coaccions que aquesta trenqui la relació si així ho decideix. Com cantava Lluís Llach, “ells són aquí entre nosaltres, però nosaltres on som?”. Tant de bo siguem cada vegada més els que ens posem davant d’ells perquè coneguin el fàstic que ens fan.

(publicat a El Far, 26 de març)

El mar i la carrera

Aques matí passejava per la platja. El mar estava en calma; però aquest mateix mar, embravit, és capaç de devorar-nos en un tres i no res. Si fa no fa, com ho han fet els budells de la Terra a Haití.
Entre altres coses, la inmensitat del mar davant dels ulls pot ser un bon exercici de modèstia com a membres d’una espècie que es creu a la cúspide de la vida. La seva contemplació ens reflexa la nostra insignificància, malgrat que el nostre pensament antropocèntric ens digui tot el contrari. Conscients d’això, la seva bellesa també és un estímul. És l’altra cara de la moneda.
Ser conscients de la nostra verdadera dimensió no ha de ser, però, un obstacle. Pot ser palanca de grans gestes. De fet, els èssers humans tenim una capacitat extraordinària per assolir reptes i també per estimular-los. Sense anar més lluny, la mirada d’uns ulls verds pot ser un estímul per agafar el xandall i sortir a còrrer una mica prop de la platja mentre mires el mar en calma i penses en què petits que som, però que ben gestionada la petitesa, què grans podem arribar a ser.

De riscos i salvacions

Deia el poeta Friedrich Höldering que allà on es presenta el perill també surgeix la salvació. De la mateixa manera que l’antídot del verí d’una serp s’obté a partir del mateix verí, la solució a un problema vindria de la mà d’una adequada manera d’afrontar-lo, que ens permetés fer un salt endavant, transformant els errors en lliçons.
Aquesta idea és aplicable a la cruïlla en què es troba el món en l’actual crisi global. Arribats a aquest punt de depressió col·lectiva pels excessos d’un sistema que ha campat sense control en els darrers anys, prendre consciència dels errors pot ser una bona base per construir una nova etapa si aprenem la llicó d’una vegada per totes: la riquesa d’uns pocs no pot aixecar-se sobre les esquenes de molts. Hi ha qui diu, com el sociòleg Vicente Verdú, que amb aquesta crisi l’hiperindividualisme ha quedat enrera i s’obre camí una generació més col·laboradora, participativa i disposada a la cooperació. Sigui ben rebuda.
Al marge de grans transformacions globals, podem redimensionar la idea de Höldering per aplicar-la a la nostra manera d’encarar la vida. Cal tenir present que som quelcom més que les experiències viscudes en la nostra existència: som el resultat de com ens les hem pres i amb quina actitud les hem afrontat. Del pou de l’adversitat es pot emergir més fort. La vida és risc i en el risc, com deia el poeta, està també la salvació. Si ens quedem asseguts per por de prendre mal, no en prendrem, cert, però tampoc no prendrem bé. Senzillament, no viurem.