Aques matí passejava per la platja. El mar estava en calma; però aquest mateix mar, embravit, és capaç de devorar-nos en un tres i no res. Si fa no fa, com ho han fet els budells de la Terra a Haití.
Entre altres coses, la inmensitat del mar davant dels ulls pot ser un bon exercici de modèstia com a membres d’una espècie que es creu a la cúspide de la vida. La seva contemplació ens reflexa la nostra insignificància, malgrat que el nostre pensament antropocèntric ens digui tot el contrari. Conscients d’això, la seva bellesa també és un estímul. És l’altra cara de la moneda.
Ser conscients de la nostra verdadera dimensió no ha de ser, però, un obstacle. Pot ser palanca de grans gestes. De fet, els èssers humans tenim una capacitat extraordinària per assolir reptes i també per estimular-los. Sense anar més lluny, la mirada d’uns ulls verds pot ser un estímul per agafar el xandall i sortir a còrrer una mica prop de la platja mentre mires el mar en calma i penses en què petits que som, però que ben gestionada la petitesa, què grans podem arribar a ser.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Nos hemos visto, no parabas de sonreír, será que por fin no miras atrás, creo que el mar que miras, a veces en calma a veces embravecido, te da esa serenidad que tanto necesita ese ser pequeño con una gran cometa que mueve la brisa del amor en esta gran isla del Mediterráneo. No necesita demostrar nada, el tiempo pone a cada naufrago en su isla.
ResponEliminaAlatriste