Que coneguin el nostre fàstic

Si mireu la cara de l’eclesiàstic espanyol detingut a Xile no veureu el rostre del mal. El somriure que dibuixa en les fotos difoses pels diaris és el d’un bon jan, més aviat tontet. La seva mirada no reflecteix el dolor causat a les víctimes dels abusos sexuals comesos sobre molts infants durant 14 anys. Els milers de casos d’abusos comptabilitzats a EEUU, Irlanda o Alemània també van ser protagonitzats per homes que segurament tenien pinta de no haver trencat mai un plat ni trepitjat una inocència.
També fan bona cara i són amables al carrer i a la feina la majoria de maltractadors. En els casos de dones assessinades, sovint apareix una persona a la tele que coneixia l’agressor i que diu que mai s’ho hagués esperat d’ell. Una bona consideració pública de qui en l’àmbit privat és un malnascut; una bona opinió sobre l’agressor que és sal sobre la ferida de l’agredida. Més encara si es tracta de maltractaments psíquics, més difícils de veure per la mateixa víctima i de demostrar als que l’envolten.
Avui, mentre llegiu aquestes ratlles, molts homes de doble vida es passegen somrient uns minuts abans de fer tocaments a un nen o humiliant una dona. Negaran ser dolents, com el religiós detingut a Xile, que diu que creia que els abusos estavenn socialment acceptats. Diran que és normal dir-li puta a la dona que suposadament estimen o impedir-li amb coaccions que aquesta trenqui la relació si així ho decideix. Com cantava Lluís Llach, “ells són aquí entre nosaltres, però nosaltres on som?”. Tant de bo siguem cada vegada més els que ens posem davant d’ells perquè coneguin el fàstic que ens fan.

(publicat a El Far, 26 de març)