Infàmia contra Miguel Hernández

Els rampells carpetovetònics que a la mínima crisi d’incontinència se'ls escapa a la dreta d’aquest país posen els péls de punta. La penúltima mostra la tenim en el llibre que un tal Miguel Barcala ha editat amb l’excusa d’un suposat homenatge al poeta Miguel Hernàndez en el centenari del seu naixament. Un llibre que –logísticament i/o econòmicament, que encara no està clar- ha comptat amb el suport de l’Ajuntament d’Orihuela, governat pel PP, que va ser el poble del poeta.

I ja no és tan sols perquè en els versos perpetrats per aquest senyor s’insulti a Zapatero i s’acusi d’assassí a Santiago Carrillo. O perquè es donin visques a Esperanza Aguirre i a la mateixa alcaldessa conservadora d’Orihuela. És que el llibre conté perles com ara aquest poema, que es diu “El solterón”: "La quiero noble, virtuosa y entendida / Pero que en nada ella se destaque / Buena de salud y sin achaquez, / Pero no sea superior a mi, la pretendida" / "Que vista correctamente y no liviana. / Limpia, decente y nunca casquivana / Magra de carnes que ya la edad la hará pesada / pero ¡por dios! que no sea pródiga la condenada”. Sobren comentaris.

En la seva “Elejía a Ramón Sijé”, Miguel Hernández mostrava així el seu dolor per la mort de l’amic “quiero escarbar la tierra con los dientes/ quiero apartar la tierra parte a parte/ a dentelladas secas y calientes”. Segurament, el seu esperit deu estar fent ara el mateix, però impulsat per una altra ràbia. Denunciar aquesta infàmia és el millor homenatge que li podem fer els i les que, com ell, sagnem, lluitem i pervivim per a la llibertat.

Realitat i ficció

Als murs que separen la realitat de la ficció hi ha cada vegada més escletxes, de manera que l’aire del que és real sovint es barreja amb l’atmosfera d’allò que és irreal. Els hoaxes (aquests bulos que es propaguen per e-mail en cadenes infinites i que habitualment contenen missatges alarmistes sobre salut, conspiracions mundials o advertiments diversos) es propaguen sense fre. Hi ha agències dedicades a fabricar falses notícies sobre persones famoses que es difonen sense contrastar, de manera que la falsedat s’enganxa a la biografia del personatge com un tatuatge que no es pot esborrar.
La notícia del nen perdut en un globus, fabricada per la seva família per saltar a la fama, va paralitzar els Estats Units perquè els mitjans seriosos se’n van fer ressó. Amb aquest cas hem superat un altre límit i a partir d’ara qualsevol persona amb fam de notorietat té un camp ben abonat per plantar una mentida de la qual, si la rega amb l’aigua del morbo, florirà una veritat.
A vegades, fins i tot, les mol·lècules de la ficció i la realitat es barregen dins d’un mateix cervell. Un exemple: el president de la Generalitat valenciana, Francisco Camps. Mentre el cas Gurtel creix al seu voltant com una realitat que amenaça amb engolir-lo, ell s’aixeca cada matí dins la seva bombolla de ficció, es vesteix amb els no-tratges del Bigotes i distribueix a la carta les seves veritats de mentida. El que passa que una doble negació continua sent una afirmació. Els jutges, que encara estan al camp de la realitat, ho saben.

Gurtel: l’obra pòstuma d’Esteso i Pajares

El Bigotes, un dels personatges centrals de la trama Gurtel, és nebot de Pajares i va aparèixer com a extra en alguna d’aquelles películes d’Esteso i Pajares dels setanta, aquelles que es titulaven Los Bingueros, El hijo del cura, Los energéticos o Yo hice a Roque 3. Aquí radica el barnís cutre-caspós de la trama que ja apunta al finançament il·legal del PP. Les converses gravades entre Correa “Don Vito”, Ricardo “Ric” Costa, Alvaro Pérez el Bigotes (i la seva dona, ex Mamachicho), Camps “El Curita” que estima “un huevo” al Bigotes apunten a l’escola de guions d’Ozores. Per no faltar, segons aquestes converses que consten al sumari judicial, no falten alcaldes i dirigents polítics en una festa en un xalet “en què tots anaven en pilotes”. Això no deu ser del tot cert: segur que ells anaven empaitant les noies amb els mitjons posats als peus. Fins i tot, Correa planejava subornar un funcionari perquè no li posés impediments a la construcció d’un xalet en una zona protegida amb 6.000 € i… un pernil!!
Si no fos perquè la pudor ens fa posar-nos la mà a la boca, potser fins i tot somriuríem.

Som lliures

Tenim sort de viure en una societat lliure en la qual podem decidir el que volem fer i el que preferim evitar. Aquest estiu hem tingut l’oportunitat de tornar-ho a comprovar. Així, hem decidit fer vacances pràcticament al mateix temps sense que ningú ho pensés per nosaltres. I sense que ningú ens posés una pistola al pit hem fet cua a les mateixes carreteres i autopistes. La sort de la lliure elecció es veia reflectida en les cares satisfetes dels conductors, les conductores i acompanyants que s’ofegaven dins dels vehicles, amb aquella satisfacció que només dóna l’exercici conscient de la llibertat. La mateixa llibertat amb la qual conqueríem un pam de sorra a les platges a les quals tots decidíem anar. I si hem encès el televisor al mateix temps i hem vist els mateixos programes és perquè ens ha donat la real gana; idèntica, això sí. De la mateixa manera que hem anat a les estrenes de les mateixes pel·lícules perquè hem volgut, no perquè ens ho indiqués la publicitat.

Tenim sort de ser ànimes lliures en una societat lliure. I ara, a continuar així durant tot l’any, començant per la tornada al cole de El Corte Inglés, que ens espera a la cantonada.

I els pares i les mares, on eren?

En pocs dies s’han succeit a Espanya dues violacions en grup protagonitzades per menors d’edat. De seguida el debat s’ha instal·lat sobre la necessitat o no de fer reformes legals, com si garantir el càstig evités el problema. Potser el que és verdaderament important és reflexionar perquè està passant, perquè nens d’aquestes edats no manifesten cap sentit de culpa per agredir sexualment una nena, ni per fer-ho en colla com qui toca timbres i, en alguns casos i com a colmo de la repugnància, gravar-ho en el mòbil. Potser el més important sigui preguntar-nos perquè no només es mantenen sinó que s’agreugen aquestes mentalitats masclistes que tenen el cos de la dona com un objecte d’ús. Potser convé que reflexionem sobre si no tindrà alguna cosa a veure el fet que els nens puguin accedir a travès d’internet al consum de sexe en totes les seves variants (i en la majoria de les quals la dona és un recipient on abocar) sense que ningú els expliqui prèviament que tota pràctica sexual entre adults és lícita si és consentida. Potser ens hem de preguntar on són els pares i les mares mentre el seu fill navega per orgies, gang-bangs i bukkakes. No facis més preguntes, nen. No molestis al papa, que està ocupat demanant reformes legals, i ves a jugar amb l’ordinador, que per això te’l vam comprar.

Extraterrestre

El que veig i escolto, i segurament vostè també, no és la realitat. La meva percepció no és real. Estic, i segurament vostè que m’està llegint també, en una dimensió fictícia, una mena de Matrix que fa que doni com a bons comportaments immorals i qualifiqui de reprobables actituds implacables des del punt de vista ètic. No s’entèn sinó que m’escandalitzi davant l’afirmació de l’alcaldesa de València de que les anxoves del president de Cantàbria per a Zapatero són un suborn tan gran com el dels tratjes de Camps. O que em ruboritzi davant de l’exhibició d’impunitat de Berlusconi. O que em posi les mans al cap quan l’Ana Botella diu que el planeta ha d’estar al servei de l’home. I això que no especifica si es refereix al seu marit Josemari Aznar o a l’home com a reducció masclista de l’espècie humana (veieu! un altre efecte del Màtrix en què estic, ja que tothom sap que el llenguatge no té intencionalitat masclista).
En fi, que he estat vivint en una gran bola d’irrealitat. M’he donat compte avui quan m’he mirat al mirall i he descobert per fi que no tenia pilila i soc de color verd. Sigui fort: enfronti’s al mirall. Som molts els extraterrestres.

Sobrat de triglicèrids

No sé com ha passat. O potser sí: m’he centrat massa en mantenir a ratlla el colesterol, l’àcid úric, les plaquetes, l’hemoglobina i els péls del nas; he dedicat massa esforços a controlar els leucocits, la glucosa i la calvície; m’he inflat de bifidus actius i de sugus. Però no havia caigut en els maleïts triglicèrids. L’anunci de la tele que els esmentava sempre el passava per alt o bé era el moment que aprofitava per anar al lavabo, perquè això de l’Omega 3 em recordava a una germandat de high school. El cas és que vaig sobrat de triglicèrids. Estic a 276, com l’habitació d’un motel de carretera. Ja notava jo un cert formigueig quan m’estirava al llit, com molts peus que corrien pels meus camins interns. I sentia veus. Ara sé que eren els triglicèrids, que insultaven i cridaven als pobres bífidus actius.
He investigat i he vist que hi ha gent que té més de 400, més de 700… Sempre hi ha algú que la té més grossa. Però tot i així, i amb l'excusa de la crisi, acomiadaré uns quants fins a quedar-me amb uns 150; crec que és una quantitat justa per a la fàbrica del meu cos. Els faré una entrevista personal i un test psicològic. No vull dins meu ni un que odïi als bifidus actius, que aquestes corredisses per les venes no em deixen dormir.

Aparicions

La meva tieta va morir fa una setmanes després del que eufemísticament es diu una llarga malaltia; o sigui, de càncer. L’altra nit se’m va aparéixer entre somnis i em va preguntar què m’anava a posar de roba el dia del seu enterrament. Vaig estar pensant que potser no li va agradar com havia anat vestit al cementiri i que em donava una segona oportunitat per trobar una combinació de camisa i pantaló més apropiada. O potser era el barret, que no conjuntava.
Ahir el Pepe Rubianes també va fer una aparició després de mort. En aquest cas, no va ser en un somni, sinó en forma de l’homenatge que se li va retre al palau Sant Jordi. I amb el Rubianes com a mèdium he comprés el que em volia dir la meva tieta: que hem de celebrar cada dia com si fos una festa; vestir-nos anímicament de gala cada matí, com si fos el més important de la nostra vida.
Des d’avui porto a la butxaca una pinta. Si em sorprèn la mort, que sigui amb el cor ben pentinat. I mentrestant, cada dia dedicaré una estona a pentinar els records dels que van passar per la vida fent-nos riure.

El pas de vianants

M’agrada conéixer i compartir opinions, per molt disparatades que puguin semblar. És per això que l’altra dia, aturat al carrer, vaig endegar una conversa amb un pas de vianants. M’explicava que se sentia ridícul, que ningú no li feia cas, que no trobava el seu lloc. “Estic aquí per evitar accidents, per ajudar la convivència”, em deia. I afegia, trist: “però, d’una banda, la majoria dels conductors no em fan cas, i, de l’altra, la major part dels vianants m’humilien creuant per un altre lloc. Uns m’ignoren i els altres m’eviten. I els que m’utilitzen, no tenen ni una paraula d’agraïment”. Li vaig dir que hi ha tardes que jo també soc un pas de vianants, amb l’agreujant que no m’agrada que em trepitgin. Em va abraçar amb els dos rectangles més propers a la vorera tot pensant que havia nascut una bonica amistat.
Ens vàrem intercanviar els telèfons amb la promesa de veure’ns un cop a la setmana per fer una cervesa. Ell m’ajudaria a creuar per la vida i jo, a canvi, li pintaria les ratlles blanques. Ja he comprat la brotxa i la pintura.

He sagnat

Avui m’han punxat. No m’he creuat amb cap vampir, ni cap Makinavaja m’ha sorprés al tombar una cantonada. Simplement, he passat la rutinària anàlisi de sang anual. No camino pel cantó salvatge de la vida, com Lou Reed o José María Aznar, de manera que només puc sagnar perquè una infermera em clavi la jeringa o perquè em talli amb un vidre en intentar penjar la cortina de la dutxa.
Però mentre mirava la jeringa no sé què m’ha passat. La imaginació, diuen, és poderosa. El cas és que el que veien els meus ulls era que la infermera m’injectava sang. Em donava més força, més energia. Més vida, potser. L’he donat les gràcies i he sortit al carrer com el Jabato, disposat a tot. En creuar la carretera he volgut provar les meves forces i el primer cotxe m’ha arrossegat una desena de metres. Així que al final m’he tirat tot el dia sagnant per culpa de la traidora avarícia que provoca no valorar ni el que som ni el que tenim.

Murs

Avui surt al diari que estan aixecant un mur a Rio de Janeiro per mantenir a ratlla les faveles. Aixequen un mur a la franja de Gaza per mantenir a ratlla el poble palestí. És el que diuen. Aixequem murs, de pedra o de filferro, perquè la pobresa i la marginació embruten la vista i han de ser amagades. Però la dignitat acabarà escalant tots els murs que li posin al davant, de la mateixa manera que neda mars.
En l’anterior gira d’U2, Bono va iniciar una campanya per acabar amb la pobresa extrema. Avui és un bon moment per recuperar-ho. Era 2005 i el líder del grup irlandès parlava dels mòbils com a poderoses armes per al canvi. Quatre anys després tenim, a més, les xarxes socials a internet. Podem demostrar que serveixi per alguna cosa més que per ensenyar les nostres fotos; podem demostrar que, efectivament, tots i totes som un.

Els bisbes i el sexe

Es troben en els meus pensaments. Cosa que penso, allà que apareixen. Els bisbes, vull dir. Rouco, Cañizares i la resta de la troupe se’m colen per les meves divagacions despertes i pels meus somnis profunds. I havia de passar. Com que sóc home, un dia o un altre, hi arribaríem. Sí, he pensat en sexe i a l’instant els bisbes han tret el cap de sota dels llençols per censurar-me.
I m’he preguntat: perquè aquesta fòbia per tot allò que olora a sexe? (si, us plau, és una metàfora això de l’olor). He reflexionat i crec que hauria de ser al contrari. Quan més ens recordem de Déu nostre senyor és justament amb el sexe de mitjancer. Qui no ha dit alguna vegada, després de l’orgasme, que ha vist a Déu? Segurament d’entre les activitats quotidianes, no hi han gaires que superin l’activitat sexual a l’hora de repetir la paraula Déu, sempre acompanyada d’una exclamació i una interjecció del tipus oh o del tipus ah. Per tant, els bisbes ho haurien d’afavorir-ho com un camí més per arribar al cel. Igual el problema, com en el cas de les companyies telefòniques, és que perdrien l’exclusiva.
Us deixo, que em crida Ratzinger i és a cobro revertit.

El túnel de la llum blanca es diu Facebook

Fins no fa gaire temps havíem d’esperar a estar just a l’entrada del túnel de la llum blanca per veure passar la nostra vida com si fos una pel·licula (per cert, un dubte: abans que s’inventés el cinema, com veien passar les seves vides les persones que estaven a punt de morir? Com en una obre de teatre? I abans de Shakespeare i Lope de Vega? Bé, no és aquest el tema). El que deia: que un havia de ser a punt de morir per fer el repàs mental d’allò que havia estat durant la seva existència.
Ara ja no cal. A banda de permetre dir al món que s’és partidari dels “que es beuen la sopa de galets amb una palleta de ratlles vermelles i blanques i tapant-se el nas amb una mà”, el Facebook permet navegar per la pròpia vida sense haver d’esperar a estar en una situació vitalment compromesa. Només cal repassar el llistat d’amics: trobaràs els nens i nenes del cole, els companys i companyes de l’institut (heu vist com ha canviat la Mari!). I fins i tot aquell profe malparit que et feia la vida impossible a la universitat. Trobaràs les veïnes a les quals no saludes a l’escala i els companys de la primera feina que vas tenir. I els de la segona. I els de la tercera. I la noia que avui, a la cua de l’atur, t’ha fet pensar en què carai has fet fins ara a la vida.

Als bisbes els agrada la vida

Els bisbes estan a favor dels que han de nèixer. Els agrada la vida.
És per això que reneguen del preservatiu, malgrat que pugui salvar vides per evitar el contagi de la sida;
És per això que van donar suport a un alçament militar que va provocar milers de morts i a un règim dictatorial que va massacrar la vida dels que no pensaven com ells;
Els bisbes estan a favor dels que han de nèixer. Estan a favor de l’ésser humà.
És per això que aplaudeixen la persecució dels homosexuals.
És per això que reclamen llibertat; per imposar la seva doctrina als que volen exercir la seva llibertat de pensament o d’acció.
Als bisbes els agraden els nens. A nosaltres també. I les nenes. I les dones i els homes. I els linx.

En fi, els bisbes, aquests sinistres humoristes

El meu codi de barres

A moltes persones els agrada saber com és el seu nom en un idioma estrany. Quant més estrany, millor. A mi, en canvi, m’agrada mirar com són el meu nom i cognoms en el llenguatge d’Hisenda; és a dir, en codi de barres, el que surt a les etiquetes que s’enganxen en els fulls de la declaració de l’IRPF. Tants anys d’estudis i experiències vitals queden reduïdes a unes asèptiques barres.
A les aborrides tardes de diumenge miro el meu codi de barres. M’hi enfronto. Intento veure’m en aquelles barres. Les dues primeres deuen fer referència al meu cabell, ja que pràcticament són imperceptibles. Les dues barres següents, més gruixudes, podrien significar perfectament les celles, força poblades. Altres atributs físics vindrien expressats a les columnes següents: la meva alçada i pes, les meves cicatrius i pigues i el pél corporal. I algunes d’altres, convenientment traduïdes, explicarien els meus gustos, fins i tot els sexuals. Imagino també que la segona meitat d’aquest llarg codi de barres que em representa fa referència a l’àmbit de la conciència i dels pensaments. És la part que deu interessar més a la maquinària de control personal on tots hi som ficats en forma de números i etiquetes codificades. És el que realment hem d’amagar i pel que ens hem de preocupar, tot i que hi ha qui diu que no cal alarmar-se encara: pitjor serà quan decideixin posar-nos data de caducitat.

Fent esport

Per tal d’entretenir-me en els meus desplaçaments a peu, acostumo a practicar carreres imaginàries amb altres vianants que van en la mateixa direcció. Una cruïlla, una farola o un banc serveixen com a hipotètica línia de meta.
D’entre els circuïts on practico aquesta afició, el que més m’agrada és el llarg passadís que connecta rodalies de Renfe amb el metro a l’estació de passeig de Gràcia. És recte i amb vent nul, el que afavoreix la velocitat, però l’eslàlom que has de fer per evitar donar-te de morros amb els que venen de cara potencia l’atenció i els reflexos. Difícilment deixo d’estar en el pòdium dels vencedors en cada cursa. El tinc per la mà, aquest circuït.
No sé si és que em van enregistrar les càmares del metro, o bé algú té la capacitat per llegir els meus pensaments, però el cert és que fa uns dies van pintar a terra quatre carrils, com els dels estadis d’atletisme, amb els seus números i tot. De l’u al quatre. I vet aquí que des d’aleshores no he tornat a guanyar. He provat de competir pels carrers del centre, i res. He canviat als carrils exteriors, els més enganxats a la paret, i tampoc. No he tornat a ser el mateix. Potser és per aquesta dèria meva de refusar l’excès de reglamentacions i de normes, però el cas és que aquestes línies blanques pintades a terra m’encorseten.
Potser ha arribat el moment de la retirada. Ho penso mentre salto un bassal d’aigua al carrer. Darrerament n’hi ha molts perquè va plovent. Ale-hop. Déu n’hi do, el salt! Qui deu tenir el rècord? Potser si m’entreno...