La meva tieta va morir fa una setmanes després del que eufemísticament es diu una llarga malaltia; o sigui, de càncer. L’altra nit se’m va aparéixer entre somnis i em va preguntar què m’anava a posar de roba el dia del seu enterrament. Vaig estar pensant que potser no li va agradar com havia anat vestit al cementiri i que em donava una segona oportunitat per trobar una combinació de camisa i pantaló més apropiada. O potser era el barret, que no conjuntava.
Ahir el Pepe Rubianes també va fer una aparició després de mort. En aquest cas, no va ser en un somni, sinó en forma de l’homenatge que se li va retre al palau Sant Jordi. I amb el Rubianes com a mèdium he comprés el que em volia dir la meva tieta: que hem de celebrar cada dia com si fos una festa; vestir-nos anímicament de gala cada matí, com si fos el més important de la nostra vida.
Des d’avui porto a la butxaca una pinta. Si em sorprèn la mort, que sigui amb el cor ben pentinat. I mentrestant, cada dia dedicaré una estona a pentinar els records dels que van passar per la vida fent-nos riure.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada