Fent esport

Per tal d’entretenir-me en els meus desplaçaments a peu, acostumo a practicar carreres imaginàries amb altres vianants que van en la mateixa direcció. Una cruïlla, una farola o un banc serveixen com a hipotètica línia de meta.
D’entre els circuïts on practico aquesta afició, el que més m’agrada és el llarg passadís que connecta rodalies de Renfe amb el metro a l’estació de passeig de Gràcia. És recte i amb vent nul, el que afavoreix la velocitat, però l’eslàlom que has de fer per evitar donar-te de morros amb els que venen de cara potencia l’atenció i els reflexos. Difícilment deixo d’estar en el pòdium dels vencedors en cada cursa. El tinc per la mà, aquest circuït.
No sé si és que em van enregistrar les càmares del metro, o bé algú té la capacitat per llegir els meus pensaments, però el cert és que fa uns dies van pintar a terra quatre carrils, com els dels estadis d’atletisme, amb els seus números i tot. De l’u al quatre. I vet aquí que des d’aleshores no he tornat a guanyar. He provat de competir pels carrers del centre, i res. He canviat als carrils exteriors, els més enganxats a la paret, i tampoc. No he tornat a ser el mateix. Potser és per aquesta dèria meva de refusar l’excès de reglamentacions i de normes, però el cas és que aquestes línies blanques pintades a terra m’encorseten.
Potser ha arribat el moment de la retirada. Ho penso mentre salto un bassal d’aigua al carrer. Darrerament n’hi ha molts perquè va plovent. Ale-hop. Déu n’hi do, el salt! Qui deu tenir el rècord? Potser si m’entreno...