Diumenge, t'espero

No sé que faràs aquest diumenge. Segurament tindràs més d’una oferta per triar. Tot apunta a que farà bo, així que sospito que no et quedaràs a casa. Potser t’acostaràs a alguna platja, cada cop amb més serveis i més ben equipades. O passejaràs per la teva ciutat; o t’hi estaràs una estona en algun parc del barri, amb l’ipod o el diari mentre la teva filla baixa pel tobogà. S’hi està bé, oi? És possible també que treguis el nas per alguna activitat de lleure, cultural o esportiva programada prop de casa, en algun dels equipaments que han obert en els darrers anys.
No sé si tu i jo farem les mateixes coses aquest diumenge, però m’agradaria que com a mínim compartíssim una cita. No et proposo sexe. Simplement et convido a anar a votar. Em reconeixeràs perquè portaré un sobre i el dni a la mà.
Sí, t’entenc, jo també estic fins al gorro d’aquesta crisi (en el meu cas, com pots veure a la foto, és literal). També estic indignat i em questiono moltes coses, però crec que l’arbre de la justa indignació no ha d’impedir veure el bosc de la realitat més propera: la transformació positiva que les nostres ciutats han viscut en els darrers anys i que ha estat impulsada pels ajuntaments.
Mossega la mà que colpeja el sac en què ens han ficat a tots perquè ens mosseguem els uns als altres. Són els que ara compten aturats com l’avar del conte de Nadal comptava monedes; són els mourinhos de la política, pels quals la culpa sempre la té un altre, es digui immigrant, Madrid o tripartit. Transforma la teva indignació en batec, però no en injustícia.(Publicat a El Far el 20 d emaig de 2011)

Elogi de la lentitud

Ara que en els països més avançats està cuallant el moviment slow –un corrent cultural que reivindica el concepte de la lentitud i la proximitat en el desenvolupament de les nostres activitats i proposa prendre el control del nostre temps en comptes de sotmetre’ns al seu dictat- aquí apostem per trepitjar l’accelerador. Resulta simptomàtic que tingui tans pocs adeptes qualsevol proposta de limitació de la velocitat; no ja el controvertit límit dels 80 kms/h a casa nostra, sinó també la decisió del Govern espanyol de situar la velocitat màxima en autopistes i autovies als 110 kms/h per reduir el consum energètic. I més enllà de la controvèrsia sobre si servira poc o molt per reduir la factura energètica, el suposat drama que aquesta decisió comporta és que, si per recòrrer 30 kms tardàvem 15 minuts, ara hi invertirem aproximadament quatre minuts més.

Potser podríem aprofitar aquest debat sobre la velocitat per posar sobre la taula la reivindicació de la lentitud. Es tracta d’assaborir el temps, de sentir en plenitud cada un dels nostres minuts i no pensar que els segons se’ns escapen entre els dits. Escrutar el nostre entorn més pròxim, anar a poc a poc, però plenament conscients de cada pas. Recuperar Ítaca com a idea de què l’important no és arribar al final del camí, sinó el camí en mateix, en tot el que aprenem mentre el recorrem. Així segurament anirem més lluny, que no sgnifica anar més ràpid. (publicat a el Far del Llobregat, l'11 de març de 2011)

Bons propòsits

La noia que l’1 de gener, poc abans de rebre els convidats a dinar, va prendre un full on anotar els bons propòsits per al 2011 es va quedar aturada poc després d’escriure que deixaria de fumar, que s’apuntaria al gimnàs, que acabaria un col·leccionable i que procuraria tractar millor la seva sogra. Va mirar la tele, on un dirigent polític aprenent de bruixot anunciava les pitjors profecies per al temps a venir si no hi havia un canvi per posar-s‘hi ell i un altre que com anava a poc a poc contava mentides tralarà; i un senyor vestit de púrpura que alertava que el foc de l’infern estava a punt de cremar-nos les celles si no ens treiem el barret del laïcisme; i uns jovenets de testosterona fluixa que mostraven els punys com a armes contra tot aquell que no tingués una pell tan blanca i radiant com el vestit de la núvia, i una senyora que assegurava sentir-se insegura cada vegada que passava sota el pont on dormia l’home del sac i dels cartrons.
La noia que el 31 de desembre es va aturar quan acabava d’escriure que tractaria millor la seva sogra va recordar que al maig hi hauran eleccions municipals. Aleshores ho va entendre tot. Va respirar tranquil·la, va apagar la tele i va obrir la finestra perquè entrés el sol i l’aire fresc. Després, va continuar el llistat de bons propòsits per al 2011 tot subratllant la seva voluntat de mantenir la il·lusió de viure on vivia i en el moment que vivia, per molt que els profetes de l’angoixa s’entestessin en voler amargar-li l’existència. (publicat a El Far del Llobregat el 7 de gener de 2011)

Ofensiva de tetosterona ofensiva

Una corrent de tetosterona travessa el sud de la vella Europa. L’aroma ultraconservador que emet la tassa ideològica del Tea Party als Estats Units, amb alguna candidata que fins i tot fa campanya contra la masturbació, solca l’oceà i en caure sobre nosaltres es transforma en cendra d’hormones masculines que activa l’entrecuix d’alguns prohoms. L’escriptor Sánchez Dragó, l’alcalde de Valladolid i el president italià Berlusconi representen els casos més recents del degoteig de mascles de barra de bar que van sortint de l’armari, a dreta i esquerra, però no són els únics en participar en el lloc de veure qui la té més llarga.
Si de cas són els més bocamolls. Berlusconi diu que és millor empaitar dones guapes que ser homosexual; l’alcalde de Valladolid, explica com li bull la seva imaginació febril quan veu determinada ministra; i Sánchez Dragó... ai, el Sánchez Dragó. En la última curva de la seva llarga llista de conquestes de “boquilla” es va passar de velocitat i quan ha volgut fer un cop de volant s’ha estavellat contra la tanca de la societat. Ja ho cantava irònicament Ismael Serrano: “yo quiero ser muy promiscuo, como el insigne escritor y fiel votante del PP Fernando Sánchez Dragó, que ha gozado de mujeres, no de una sino de un millón”.
Hi ha la dita aquella de diga’m de que presumeixies i et diré què et falta. En aquests casos segurament no ho podran tenir sinó és pagant. O imaginant, per la qual cosa és probable que facin ús de la pràctica que combat la candidata del Tea Party, tancant un cercle, en aquest cas sí, ben viciós.
(publicat a El Far del Llobregat el 5 de novembre de 2010)

Prostitució contra la crisi

Ara hem descobert que la prostitució és un motor de l’economia. Fa unes setmanes, un diari de tirada nacional publicava un reportatge en què es feia ressó dels comentaris d’alguns taxistes i comerciants de Castelldefels, que es queixaven de les suposades reduccions d’ingressos arran del tancament dels dos macroprostíbuls ubicats a la ciutat. No va ser el primer reportatge (abans, un altre gran diari n’havia fet un de semblant) ni segurament serà l’últim. En tots dos casos, amb els mateixos arguments (el descens de la facturació) aquestes veus queixoses demanaven la reapertura dels lupanars i allà estaven oportunament els diaris per amplificar-les.

Així que ja saben tots els alcaldes i alcaldeses el remei contra la crisi: faciliti vostè la instal·lació d’un prostíbul a la seva ciutat o al seu poble i serà reconegut com a agent activador de l’economia local. I si encara va sobrat de dinamisme incentivi altres sectors sense escrúpuls. Per exemple, els dels traficants de droga o d’armes, que -com els traficants de dones- maneguen molts calerons i se’ls gastaran de gust en els establiments de la seva localitat. Tots i totes sabem que a aquests emprenedors els agrada vestir bé i menjar millor encara. Una bona mesura seria l’exempció de l’impost de vehicles perquè no tinguin cap pena en passejar-se amb els seus potents cotxes pels nostres carrers, buidant els dipòsits que han omplert amb les llàgrimes o la sang d’altres persones.

I que Zapatero no ho hagi inclós en la seva Llei d’Economia Sostenible! Ai, ves, quin home amb més poca vista!

(publicat a El Far del Llobregat el 3 de setembre)