Sobrat de triglicèrids

No sé com ha passat. O potser sí: m’he centrat massa en mantenir a ratlla el colesterol, l’àcid úric, les plaquetes, l’hemoglobina i els péls del nas; he dedicat massa esforços a controlar els leucocits, la glucosa i la calvície; m’he inflat de bifidus actius i de sugus. Però no havia caigut en els maleïts triglicèrids. L’anunci de la tele que els esmentava sempre el passava per alt o bé era el moment que aprofitava per anar al lavabo, perquè això de l’Omega 3 em recordava a una germandat de high school. El cas és que vaig sobrat de triglicèrids. Estic a 276, com l’habitació d’un motel de carretera. Ja notava jo un cert formigueig quan m’estirava al llit, com molts peus que corrien pels meus camins interns. I sentia veus. Ara sé que eren els triglicèrids, que insultaven i cridaven als pobres bífidus actius.
He investigat i he vist que hi ha gent que té més de 400, més de 700… Sempre hi ha algú que la té més grossa. Però tot i així, i amb l'excusa de la crisi, acomiadaré uns quants fins a quedar-me amb uns 150; crec que és una quantitat justa per a la fàbrica del meu cos. Els faré una entrevista personal i un test psicològic. No vull dins meu ni un que odïi als bifidus actius, que aquestes corredisses per les venes no em deixen dormir.

Aparicions

La meva tieta va morir fa una setmanes després del que eufemísticament es diu una llarga malaltia; o sigui, de càncer. L’altra nit se’m va aparéixer entre somnis i em va preguntar què m’anava a posar de roba el dia del seu enterrament. Vaig estar pensant que potser no li va agradar com havia anat vestit al cementiri i que em donava una segona oportunitat per trobar una combinació de camisa i pantaló més apropiada. O potser era el barret, que no conjuntava.
Ahir el Pepe Rubianes també va fer una aparició després de mort. En aquest cas, no va ser en un somni, sinó en forma de l’homenatge que se li va retre al palau Sant Jordi. I amb el Rubianes com a mèdium he comprés el que em volia dir la meva tieta: que hem de celebrar cada dia com si fos una festa; vestir-nos anímicament de gala cada matí, com si fos el més important de la nostra vida.
Des d’avui porto a la butxaca una pinta. Si em sorprèn la mort, que sigui amb el cor ben pentinat. I mentrestant, cada dia dedicaré una estona a pentinar els records dels que van passar per la vida fent-nos riure.

El pas de vianants

M’agrada conéixer i compartir opinions, per molt disparatades que puguin semblar. És per això que l’altra dia, aturat al carrer, vaig endegar una conversa amb un pas de vianants. M’explicava que se sentia ridícul, que ningú no li feia cas, que no trobava el seu lloc. “Estic aquí per evitar accidents, per ajudar la convivència”, em deia. I afegia, trist: “però, d’una banda, la majoria dels conductors no em fan cas, i, de l’altra, la major part dels vianants m’humilien creuant per un altre lloc. Uns m’ignoren i els altres m’eviten. I els que m’utilitzen, no tenen ni una paraula d’agraïment”. Li vaig dir que hi ha tardes que jo també soc un pas de vianants, amb l’agreujant que no m’agrada que em trepitgin. Em va abraçar amb els dos rectangles més propers a la vorera tot pensant que havia nascut una bonica amistat.
Ens vàrem intercanviar els telèfons amb la promesa de veure’ns un cop a la setmana per fer una cervesa. Ell m’ajudaria a creuar per la vida i jo, a canvi, li pintaria les ratlles blanques. Ja he comprat la brotxa i la pintura.

He sagnat

Avui m’han punxat. No m’he creuat amb cap vampir, ni cap Makinavaja m’ha sorprés al tombar una cantonada. Simplement, he passat la rutinària anàlisi de sang anual. No camino pel cantó salvatge de la vida, com Lou Reed o José María Aznar, de manera que només puc sagnar perquè una infermera em clavi la jeringa o perquè em talli amb un vidre en intentar penjar la cortina de la dutxa.
Però mentre mirava la jeringa no sé què m’ha passat. La imaginació, diuen, és poderosa. El cas és que el que veien els meus ulls era que la infermera m’injectava sang. Em donava més força, més energia. Més vida, potser. L’he donat les gràcies i he sortit al carrer com el Jabato, disposat a tot. En creuar la carretera he volgut provar les meves forces i el primer cotxe m’ha arrossegat una desena de metres. Així que al final m’he tirat tot el dia sagnant per culpa de la traidora avarícia que provoca no valorar ni el que som ni el que tenim.

Murs

Avui surt al diari que estan aixecant un mur a Rio de Janeiro per mantenir a ratlla les faveles. Aixequen un mur a la franja de Gaza per mantenir a ratlla el poble palestí. És el que diuen. Aixequem murs, de pedra o de filferro, perquè la pobresa i la marginació embruten la vista i han de ser amagades. Però la dignitat acabarà escalant tots els murs que li posin al davant, de la mateixa manera que neda mars.
En l’anterior gira d’U2, Bono va iniciar una campanya per acabar amb la pobresa extrema. Avui és un bon moment per recuperar-ho. Era 2005 i el líder del grup irlandès parlava dels mòbils com a poderoses armes per al canvi. Quatre anys després tenim, a més, les xarxes socials a internet. Podem demostrar que serveixi per alguna cosa més que per ensenyar les nostres fotos; podem demostrar que, efectivament, tots i totes som un.