De riscos i salvacions

Deia el poeta Friedrich Höldering que allà on es presenta el perill també surgeix la salvació. De la mateixa manera que l’antídot del verí d’una serp s’obté a partir del mateix verí, la solució a un problema vindria de la mà d’una adequada manera d’afrontar-lo, que ens permetés fer un salt endavant, transformant els errors en lliçons.
Aquesta idea és aplicable a la cruïlla en què es troba el món en l’actual crisi global. Arribats a aquest punt de depressió col·lectiva pels excessos d’un sistema que ha campat sense control en els darrers anys, prendre consciència dels errors pot ser una bona base per construir una nova etapa si aprenem la llicó d’una vegada per totes: la riquesa d’uns pocs no pot aixecar-se sobre les esquenes de molts. Hi ha qui diu, com el sociòleg Vicente Verdú, que amb aquesta crisi l’hiperindividualisme ha quedat enrera i s’obre camí una generació més col·laboradora, participativa i disposada a la cooperació. Sigui ben rebuda.
Al marge de grans transformacions globals, podem redimensionar la idea de Höldering per aplicar-la a la nostra manera d’encarar la vida. Cal tenir present que som quelcom més que les experiències viscudes en la nostra existència: som el resultat de com ens les hem pres i amb quina actitud les hem afrontat. Del pou de l’adversitat es pot emergir més fort. La vida és risc i en el risc, com deia el poeta, està també la salvació. Si ens quedem asseguts per por de prendre mal, no en prendrem, cert, però tampoc no prendrem bé. Senzillament, no viurem.

Infàmia contra Miguel Hernández

Els rampells carpetovetònics que a la mínima crisi d’incontinència se'ls escapa a la dreta d’aquest país posen els péls de punta. La penúltima mostra la tenim en el llibre que un tal Miguel Barcala ha editat amb l’excusa d’un suposat homenatge al poeta Miguel Hernàndez en el centenari del seu naixament. Un llibre que –logísticament i/o econòmicament, que encara no està clar- ha comptat amb el suport de l’Ajuntament d’Orihuela, governat pel PP, que va ser el poble del poeta.

I ja no és tan sols perquè en els versos perpetrats per aquest senyor s’insulti a Zapatero i s’acusi d’assassí a Santiago Carrillo. O perquè es donin visques a Esperanza Aguirre i a la mateixa alcaldessa conservadora d’Orihuela. És que el llibre conté perles com ara aquest poema, que es diu “El solterón”: "La quiero noble, virtuosa y entendida / Pero que en nada ella se destaque / Buena de salud y sin achaquez, / Pero no sea superior a mi, la pretendida" / "Que vista correctamente y no liviana. / Limpia, decente y nunca casquivana / Magra de carnes que ya la edad la hará pesada / pero ¡por dios! que no sea pródiga la condenada”. Sobren comentaris.

En la seva “Elejía a Ramón Sijé”, Miguel Hernández mostrava així el seu dolor per la mort de l’amic “quiero escarbar la tierra con los dientes/ quiero apartar la tierra parte a parte/ a dentelladas secas y calientes”. Segurament, el seu esperit deu estar fent ara el mateix, però impulsat per una altra ràbia. Denunciar aquesta infàmia és el millor homenatge que li podem fer els i les que, com ell, sagnem, lluitem i pervivim per a la llibertat.

Realitat i ficció

Als murs que separen la realitat de la ficció hi ha cada vegada més escletxes, de manera que l’aire del que és real sovint es barreja amb l’atmosfera d’allò que és irreal. Els hoaxes (aquests bulos que es propaguen per e-mail en cadenes infinites i que habitualment contenen missatges alarmistes sobre salut, conspiracions mundials o advertiments diversos) es propaguen sense fre. Hi ha agències dedicades a fabricar falses notícies sobre persones famoses que es difonen sense contrastar, de manera que la falsedat s’enganxa a la biografia del personatge com un tatuatge que no es pot esborrar.
La notícia del nen perdut en un globus, fabricada per la seva família per saltar a la fama, va paralitzar els Estats Units perquè els mitjans seriosos se’n van fer ressó. Amb aquest cas hem superat un altre límit i a partir d’ara qualsevol persona amb fam de notorietat té un camp ben abonat per plantar una mentida de la qual, si la rega amb l’aigua del morbo, florirà una veritat.
A vegades, fins i tot, les mol·lècules de la ficció i la realitat es barregen dins d’un mateix cervell. Un exemple: el president de la Generalitat valenciana, Francisco Camps. Mentre el cas Gurtel creix al seu voltant com una realitat que amenaça amb engolir-lo, ell s’aixeca cada matí dins la seva bombolla de ficció, es vesteix amb els no-tratges del Bigotes i distribueix a la carta les seves veritats de mentida. El que passa que una doble negació continua sent una afirmació. Els jutges, que encara estan al camp de la realitat, ho saben.

Gurtel: l’obra pòstuma d’Esteso i Pajares

El Bigotes, un dels personatges centrals de la trama Gurtel, és nebot de Pajares i va aparèixer com a extra en alguna d’aquelles películes d’Esteso i Pajares dels setanta, aquelles que es titulaven Los Bingueros, El hijo del cura, Los energéticos o Yo hice a Roque 3. Aquí radica el barnís cutre-caspós de la trama que ja apunta al finançament il·legal del PP. Les converses gravades entre Correa “Don Vito”, Ricardo “Ric” Costa, Alvaro Pérez el Bigotes (i la seva dona, ex Mamachicho), Camps “El Curita” que estima “un huevo” al Bigotes apunten a l’escola de guions d’Ozores. Per no faltar, segons aquestes converses que consten al sumari judicial, no falten alcaldes i dirigents polítics en una festa en un xalet “en què tots anaven en pilotes”. Això no deu ser del tot cert: segur que ells anaven empaitant les noies amb els mitjons posats als peus. Fins i tot, Correa planejava subornar un funcionari perquè no li posés impediments a la construcció d’un xalet en una zona protegida amb 6.000 € i… un pernil!!
Si no fos perquè la pudor ens fa posar-nos la mà a la boca, potser fins i tot somriuríem.

Som lliures

Tenim sort de viure en una societat lliure en la qual podem decidir el que volem fer i el que preferim evitar. Aquest estiu hem tingut l’oportunitat de tornar-ho a comprovar. Així, hem decidit fer vacances pràcticament al mateix temps sense que ningú ho pensés per nosaltres. I sense que ningú ens posés una pistola al pit hem fet cua a les mateixes carreteres i autopistes. La sort de la lliure elecció es veia reflectida en les cares satisfetes dels conductors, les conductores i acompanyants que s’ofegaven dins dels vehicles, amb aquella satisfacció que només dóna l’exercici conscient de la llibertat. La mateixa llibertat amb la qual conqueríem un pam de sorra a les platges a les quals tots decidíem anar. I si hem encès el televisor al mateix temps i hem vist els mateixos programes és perquè ens ha donat la real gana; idèntica, això sí. De la mateixa manera que hem anat a les estrenes de les mateixes pel·lícules perquè hem volgut, no perquè ens ho indiqués la publicitat.

Tenim sort de ser ànimes lliures en una societat lliure. I ara, a continuar així durant tot l’any, començant per la tornada al cole de El Corte Inglés, que ens espera a la cantonada.