El pas de vianants

M’agrada conéixer i compartir opinions, per molt disparatades que puguin semblar. És per això que l’altra dia, aturat al carrer, vaig endegar una conversa amb un pas de vianants. M’explicava que se sentia ridícul, que ningú no li feia cas, que no trobava el seu lloc. “Estic aquí per evitar accidents, per ajudar la convivència”, em deia. I afegia, trist: “però, d’una banda, la majoria dels conductors no em fan cas, i, de l’altra, la major part dels vianants m’humilien creuant per un altre lloc. Uns m’ignoren i els altres m’eviten. I els que m’utilitzen, no tenen ni una paraula d’agraïment”. Li vaig dir que hi ha tardes que jo també soc un pas de vianants, amb l’agreujant que no m’agrada que em trepitgin. Em va abraçar amb els dos rectangles més propers a la vorera tot pensant que havia nascut una bonica amistat.
Ens vàrem intercanviar els telèfons amb la promesa de veure’ns un cop a la setmana per fer una cervesa. Ell m’ajudaria a creuar per la vida i jo, a canvi, li pintaria les ratlles blanques. Ja he comprat la brotxa i la pintura.

He sagnat

Avui m’han punxat. No m’he creuat amb cap vampir, ni cap Makinavaja m’ha sorprés al tombar una cantonada. Simplement, he passat la rutinària anàlisi de sang anual. No camino pel cantó salvatge de la vida, com Lou Reed o José María Aznar, de manera que només puc sagnar perquè una infermera em clavi la jeringa o perquè em talli amb un vidre en intentar penjar la cortina de la dutxa.
Però mentre mirava la jeringa no sé què m’ha passat. La imaginació, diuen, és poderosa. El cas és que el que veien els meus ulls era que la infermera m’injectava sang. Em donava més força, més energia. Més vida, potser. L’he donat les gràcies i he sortit al carrer com el Jabato, disposat a tot. En creuar la carretera he volgut provar les meves forces i el primer cotxe m’ha arrossegat una desena de metres. Així que al final m’he tirat tot el dia sagnant per culpa de la traidora avarícia que provoca no valorar ni el que som ni el que tenim.

Murs

Avui surt al diari que estan aixecant un mur a Rio de Janeiro per mantenir a ratlla les faveles. Aixequen un mur a la franja de Gaza per mantenir a ratlla el poble palestí. És el que diuen. Aixequem murs, de pedra o de filferro, perquè la pobresa i la marginació embruten la vista i han de ser amagades. Però la dignitat acabarà escalant tots els murs que li posin al davant, de la mateixa manera que neda mars.
En l’anterior gira d’U2, Bono va iniciar una campanya per acabar amb la pobresa extrema. Avui és un bon moment per recuperar-ho. Era 2005 i el líder del grup irlandès parlava dels mòbils com a poderoses armes per al canvi. Quatre anys després tenim, a més, les xarxes socials a internet. Podem demostrar que serveixi per alguna cosa més que per ensenyar les nostres fotos; podem demostrar que, efectivament, tots i totes som un.

Els bisbes i el sexe

Es troben en els meus pensaments. Cosa que penso, allà que apareixen. Els bisbes, vull dir. Rouco, Cañizares i la resta de la troupe se’m colen per les meves divagacions despertes i pels meus somnis profunds. I havia de passar. Com que sóc home, un dia o un altre, hi arribaríem. Sí, he pensat en sexe i a l’instant els bisbes han tret el cap de sota dels llençols per censurar-me.
I m’he preguntat: perquè aquesta fòbia per tot allò que olora a sexe? (si, us plau, és una metàfora això de l’olor). He reflexionat i crec que hauria de ser al contrari. Quan més ens recordem de Déu nostre senyor és justament amb el sexe de mitjancer. Qui no ha dit alguna vegada, després de l’orgasme, que ha vist a Déu? Segurament d’entre les activitats quotidianes, no hi han gaires que superin l’activitat sexual a l’hora de repetir la paraula Déu, sempre acompanyada d’una exclamació i una interjecció del tipus oh o del tipus ah. Per tant, els bisbes ho haurien d’afavorir-ho com un camí més per arribar al cel. Igual el problema, com en el cas de les companyies telefòniques, és que perdrien l’exclusiva.
Us deixo, que em crida Ratzinger i és a cobro revertit.

El túnel de la llum blanca es diu Facebook

Fins no fa gaire temps havíem d’esperar a estar just a l’entrada del túnel de la llum blanca per veure passar la nostra vida com si fos una pel·licula (per cert, un dubte: abans que s’inventés el cinema, com veien passar les seves vides les persones que estaven a punt de morir? Com en una obre de teatre? I abans de Shakespeare i Lope de Vega? Bé, no és aquest el tema). El que deia: que un havia de ser a punt de morir per fer el repàs mental d’allò que havia estat durant la seva existència.
Ara ja no cal. A banda de permetre dir al món que s’és partidari dels “que es beuen la sopa de galets amb una palleta de ratlles vermelles i blanques i tapant-se el nas amb una mà”, el Facebook permet navegar per la pròpia vida sense haver d’esperar a estar en una situació vitalment compromesa. Només cal repassar el llistat d’amics: trobaràs els nens i nenes del cole, els companys i companyes de l’institut (heu vist com ha canviat la Mari!). I fins i tot aquell profe malparit que et feia la vida impossible a la universitat. Trobaràs les veïnes a les quals no saludes a l’escala i els companys de la primera feina que vas tenir. I els de la segona. I els de la tercera. I la noia que avui, a la cua de l’atur, t’ha fet pensar en què carai has fet fins ara a la vida.