Realitat i ficció

Als murs que separen la realitat de la ficció hi ha cada vegada més escletxes, de manera que l’aire del que és real sovint es barreja amb l’atmosfera d’allò que és irreal. Els hoaxes (aquests bulos que es propaguen per e-mail en cadenes infinites i que habitualment contenen missatges alarmistes sobre salut, conspiracions mundials o advertiments diversos) es propaguen sense fre. Hi ha agències dedicades a fabricar falses notícies sobre persones famoses que es difonen sense contrastar, de manera que la falsedat s’enganxa a la biografia del personatge com un tatuatge que no es pot esborrar.
La notícia del nen perdut en un globus, fabricada per la seva família per saltar a la fama, va paralitzar els Estats Units perquè els mitjans seriosos se’n van fer ressó. Amb aquest cas hem superat un altre límit i a partir d’ara qualsevol persona amb fam de notorietat té un camp ben abonat per plantar una mentida de la qual, si la rega amb l’aigua del morbo, florirà una veritat.
A vegades, fins i tot, les mol·lècules de la ficció i la realitat es barregen dins d’un mateix cervell. Un exemple: el president de la Generalitat valenciana, Francisco Camps. Mentre el cas Gurtel creix al seu voltant com una realitat que amenaça amb engolir-lo, ell s’aixeca cada matí dins la seva bombolla de ficció, es vesteix amb els no-tratges del Bigotes i distribueix a la carta les seves veritats de mentida. El que passa que una doble negació continua sent una afirmació. Els jutges, que encara estan al camp de la realitat, ho saben.

Gurtel: l’obra pòstuma d’Esteso i Pajares

El Bigotes, un dels personatges centrals de la trama Gurtel, és nebot de Pajares i va aparèixer com a extra en alguna d’aquelles películes d’Esteso i Pajares dels setanta, aquelles que es titulaven Los Bingueros, El hijo del cura, Los energéticos o Yo hice a Roque 3. Aquí radica el barnís cutre-caspós de la trama que ja apunta al finançament il·legal del PP. Les converses gravades entre Correa “Don Vito”, Ricardo “Ric” Costa, Alvaro Pérez el Bigotes (i la seva dona, ex Mamachicho), Camps “El Curita” que estima “un huevo” al Bigotes apunten a l’escola de guions d’Ozores. Per no faltar, segons aquestes converses que consten al sumari judicial, no falten alcaldes i dirigents polítics en una festa en un xalet “en què tots anaven en pilotes”. Això no deu ser del tot cert: segur que ells anaven empaitant les noies amb els mitjons posats als peus. Fins i tot, Correa planejava subornar un funcionari perquè no li posés impediments a la construcció d’un xalet en una zona protegida amb 6.000 € i… un pernil!!
Si no fos perquè la pudor ens fa posar-nos la mà a la boca, potser fins i tot somriuríem.

Som lliures

Tenim sort de viure en una societat lliure en la qual podem decidir el que volem fer i el que preferim evitar. Aquest estiu hem tingut l’oportunitat de tornar-ho a comprovar. Així, hem decidit fer vacances pràcticament al mateix temps sense que ningú ho pensés per nosaltres. I sense que ningú ens posés una pistola al pit hem fet cua a les mateixes carreteres i autopistes. La sort de la lliure elecció es veia reflectida en les cares satisfetes dels conductors, les conductores i acompanyants que s’ofegaven dins dels vehicles, amb aquella satisfacció que només dóna l’exercici conscient de la llibertat. La mateixa llibertat amb la qual conqueríem un pam de sorra a les platges a les quals tots decidíem anar. I si hem encès el televisor al mateix temps i hem vist els mateixos programes és perquè ens ha donat la real gana; idèntica, això sí. De la mateixa manera que hem anat a les estrenes de les mateixes pel·lícules perquè hem volgut, no perquè ens ho indiqués la publicitat.

Tenim sort de ser ànimes lliures en una societat lliure. I ara, a continuar així durant tot l’any, començant per la tornada al cole de El Corte Inglés, que ens espera a la cantonada.

I els pares i les mares, on eren?

En pocs dies s’han succeit a Espanya dues violacions en grup protagonitzades per menors d’edat. De seguida el debat s’ha instal·lat sobre la necessitat o no de fer reformes legals, com si garantir el càstig evités el problema. Potser el que és verdaderament important és reflexionar perquè està passant, perquè nens d’aquestes edats no manifesten cap sentit de culpa per agredir sexualment una nena, ni per fer-ho en colla com qui toca timbres i, en alguns casos i com a colmo de la repugnància, gravar-ho en el mòbil. Potser el més important sigui preguntar-nos perquè no només es mantenen sinó que s’agreugen aquestes mentalitats masclistes que tenen el cos de la dona com un objecte d’ús. Potser convé que reflexionem sobre si no tindrà alguna cosa a veure el fet que els nens puguin accedir a travès d’internet al consum de sexe en totes les seves variants (i en la majoria de les quals la dona és un recipient on abocar) sense que ningú els expliqui prèviament que tota pràctica sexual entre adults és lícita si és consentida. Potser ens hem de preguntar on són els pares i les mares mentre el seu fill navega per orgies, gang-bangs i bukkakes. No facis més preguntes, nen. No molestis al papa, que està ocupat demanant reformes legals, i ves a jugar amb l’ordinador, que per això te’l vam comprar.

Extraterrestre

El que veig i escolto, i segurament vostè també, no és la realitat. La meva percepció no és real. Estic, i segurament vostè que m’està llegint també, en una dimensió fictícia, una mena de Matrix que fa que doni com a bons comportaments immorals i qualifiqui de reprobables actituds implacables des del punt de vista ètic. No s’entèn sinó que m’escandalitzi davant l’afirmació de l’alcaldesa de València de que les anxoves del president de Cantàbria per a Zapatero són un suborn tan gran com el dels tratjes de Camps. O que em ruboritzi davant de l’exhibició d’impunitat de Berlusconi. O que em posi les mans al cap quan l’Ana Botella diu que el planeta ha d’estar al servei de l’home. I això que no especifica si es refereix al seu marit Josemari Aznar o a l’home com a reducció masclista de l’espècie humana (veieu! un altre efecte del Màtrix en què estic, ja que tothom sap que el llenguatge no té intencionalitat masclista).
En fi, que he estat vivint en una gran bola d’irrealitat. M’he donat compte avui quan m’he mirat al mirall i he descobert per fi que no tenia pilila i soc de color verd. Sigui fort: enfronti’s al mirall. Som molts els extraterrestres.