I els pares i les mares, on eren?

En pocs dies s’han succeit a Espanya dues violacions en grup protagonitzades per menors d’edat. De seguida el debat s’ha instal·lat sobre la necessitat o no de fer reformes legals, com si garantir el càstig evités el problema. Potser el que és verdaderament important és reflexionar perquè està passant, perquè nens d’aquestes edats no manifesten cap sentit de culpa per agredir sexualment una nena, ni per fer-ho en colla com qui toca timbres i, en alguns casos i com a colmo de la repugnància, gravar-ho en el mòbil. Potser el més important sigui preguntar-nos perquè no només es mantenen sinó que s’agreugen aquestes mentalitats masclistes que tenen el cos de la dona com un objecte d’ús. Potser convé que reflexionem sobre si no tindrà alguna cosa a veure el fet que els nens puguin accedir a travès d’internet al consum de sexe en totes les seves variants (i en la majoria de les quals la dona és un recipient on abocar) sense que ningú els expliqui prèviament que tota pràctica sexual entre adults és lícita si és consentida. Potser ens hem de preguntar on són els pares i les mares mentre el seu fill navega per orgies, gang-bangs i bukkakes. No facis més preguntes, nen. No molestis al papa, que està ocupat demanant reformes legals, i ves a jugar amb l’ordinador, que per això te’l vam comprar.

Extraterrestre

El que veig i escolto, i segurament vostè també, no és la realitat. La meva percepció no és real. Estic, i segurament vostè que m’està llegint també, en una dimensió fictícia, una mena de Matrix que fa que doni com a bons comportaments immorals i qualifiqui de reprobables actituds implacables des del punt de vista ètic. No s’entèn sinó que m’escandalitzi davant l’afirmació de l’alcaldesa de València de que les anxoves del president de Cantàbria per a Zapatero són un suborn tan gran com el dels tratjes de Camps. O que em ruboritzi davant de l’exhibició d’impunitat de Berlusconi. O que em posi les mans al cap quan l’Ana Botella diu que el planeta ha d’estar al servei de l’home. I això que no especifica si es refereix al seu marit Josemari Aznar o a l’home com a reducció masclista de l’espècie humana (veieu! un altre efecte del Màtrix en què estic, ja que tothom sap que el llenguatge no té intencionalitat masclista).
En fi, que he estat vivint en una gran bola d’irrealitat. M’he donat compte avui quan m’he mirat al mirall i he descobert per fi que no tenia pilila i soc de color verd. Sigui fort: enfronti’s al mirall. Som molts els extraterrestres.

Sobrat de triglicèrids

No sé com ha passat. O potser sí: m’he centrat massa en mantenir a ratlla el colesterol, l’àcid úric, les plaquetes, l’hemoglobina i els péls del nas; he dedicat massa esforços a controlar els leucocits, la glucosa i la calvície; m’he inflat de bifidus actius i de sugus. Però no havia caigut en els maleïts triglicèrids. L’anunci de la tele que els esmentava sempre el passava per alt o bé era el moment que aprofitava per anar al lavabo, perquè això de l’Omega 3 em recordava a una germandat de high school. El cas és que vaig sobrat de triglicèrids. Estic a 276, com l’habitació d’un motel de carretera. Ja notava jo un cert formigueig quan m’estirava al llit, com molts peus que corrien pels meus camins interns. I sentia veus. Ara sé que eren els triglicèrids, que insultaven i cridaven als pobres bífidus actius.
He investigat i he vist que hi ha gent que té més de 400, més de 700… Sempre hi ha algú que la té més grossa. Però tot i així, i amb l'excusa de la crisi, acomiadaré uns quants fins a quedar-me amb uns 150; crec que és una quantitat justa per a la fàbrica del meu cos. Els faré una entrevista personal i un test psicològic. No vull dins meu ni un que odïi als bifidus actius, que aquestes corredisses per les venes no em deixen dormir.

Aparicions

La meva tieta va morir fa una setmanes després del que eufemísticament es diu una llarga malaltia; o sigui, de càncer. L’altra nit se’m va aparéixer entre somnis i em va preguntar què m’anava a posar de roba el dia del seu enterrament. Vaig estar pensant que potser no li va agradar com havia anat vestit al cementiri i que em donava una segona oportunitat per trobar una combinació de camisa i pantaló més apropiada. O potser era el barret, que no conjuntava.
Ahir el Pepe Rubianes també va fer una aparició després de mort. En aquest cas, no va ser en un somni, sinó en forma de l’homenatge que se li va retre al palau Sant Jordi. I amb el Rubianes com a mèdium he comprés el que em volia dir la meva tieta: que hem de celebrar cada dia com si fos una festa; vestir-nos anímicament de gala cada matí, com si fos el més important de la nostra vida.
Des d’avui porto a la butxaca una pinta. Si em sorprèn la mort, que sigui amb el cor ben pentinat. I mentrestant, cada dia dedicaré una estona a pentinar els records dels que van passar per la vida fent-nos riure.

El pas de vianants

M’agrada conéixer i compartir opinions, per molt disparatades que puguin semblar. És per això que l’altra dia, aturat al carrer, vaig endegar una conversa amb un pas de vianants. M’explicava que se sentia ridícul, que ningú no li feia cas, que no trobava el seu lloc. “Estic aquí per evitar accidents, per ajudar la convivència”, em deia. I afegia, trist: “però, d’una banda, la majoria dels conductors no em fan cas, i, de l’altra, la major part dels vianants m’humilien creuant per un altre lloc. Uns m’ignoren i els altres m’eviten. I els que m’utilitzen, no tenen ni una paraula d’agraïment”. Li vaig dir que hi ha tardes que jo també soc un pas de vianants, amb l’agreujant que no m’agrada que em trepitgin. Em va abraçar amb els dos rectangles més propers a la vorera tot pensant que havia nascut una bonica amistat.
Ens vàrem intercanviar els telèfons amb la promesa de veure’ns un cop a la setmana per fer una cervesa. Ell m’ajudaria a creuar per la vida i jo, a canvi, li pintaria les ratlles blanques. Ja he comprat la brotxa i la pintura.